Cerca el significat de la paraula “ingent” i alguns sinònims.

El Diccionari de l’Acadèmia és molt escarit. Defineix el terme, simplement, com “molt gran”. Wordreference és més generós quant a sinònims: colossal, monumental, enorme, immens, descomunal, grandiós, gegantesc, titànic.

Aquesta frase ho va dir un poeta austríac, Rainer María Rilke, fa més de cent anys. No som qui per a posar-nos al cap d’un escriptor, i menys d’una personalitat tan complexa i contradictòria com la de Ramón J. Sender, però el fet que comencés a publicar Crònica de l’alba, la seva autobiografia novelada (“memòries apòcrifes”, la criden uns altres) en 1942… no et resulta cridaner? Què havia succeït en els últims anys en la seva vida? Continuava vivint en el mateix país, tenia la mateixa família que tan sols sis anys abans, en 1936?

A conseqüència de la Guerra Civil, Sender va perdre la seva dona, va portar una existència familiar atzarosa, es va desencantar d’ideologies que li havien seduït, va perdre les arrels en veure’s obligat a exiliar-se…

D’alguna manera, Crònica de l’alba és una espècie de teràpia: al novel·lar la seva infància, adolescència i primera joventut (concentrades especialment en les quatre primeres novel·les de la sèrie Crònica de l’alba, Hipógrifo violent, La Cinquena Julieta i El mosso i els herois), intenta recuperar aquesta pàtria que ha perdut: al no poder tornar a Espanya, a Aragó… es reconeix a si mateix, es retroba a través d’aquests primers anys de vida. En parlar d’aquest escriptor, Antón Castro parla de “la infància rural com a paradís perdut”. En altres llibres posteriors s’endinsa en èpoques més tempestuoses, la guerra, etc., i ho farà d’una forma més desencaixada, amb metàfores molt complexes, però els primers llibres reflecteixen una certa innocència, encara que amb molta ironia i retranca.

Llegeix aquest paràgraf de Crònica de l’alba:

En complir deu anys vaig creure haver entrat en l’època de les responsabilitats. Em vaig allunyar una mica de les baralles de carrer, de les lluites de grups. Jo tenia el meu en el llogaret. Vuit o deu nois que combatien a les meves ordres. El grup contrari més acarnissat el manava el Colaso i el seu més terrible afiliat era Carrasco, que vivia a la casa al costat de la meva. Feia, no obstant això, tres mesos que jo no veia a cap dels dos. Aquest canvi obeïa a la meva iniciació en la vida d’estudiant i al fet que la meva família em dificultava cada dia més la meva vida privada. Calia estudiar i ja no es tractava de l’escola primària sinó de greus professors que vivien en la capital i als qui caldria presentar-se perquè establissin la meva capacitat en matèries tan àrdues com la geometria, la història i el llatí.

Què et suggereix? Sembla explicar el pas d’una etapa a una altra. Et resulta familiar?

En aquest primer llibre de la sèrie Crònica de l’alba (el que porta el mateix títol), Sender també projectarà la difícil relació amb el seu pare, home recte i sever, que volia que estudiés Dret i menyspreava la seva atracció per la poesia. Molt més tard, l’escriptor recordaria: “El meu pare creia que era una desgràcia que un fill escrivís poesia, però la meva mare a esquena d’ell em demanava que li llegís els meus versos tan maldestres o les meves novel·les o comèdies. Jo escrivia tot això. La meva mare m’escoltava i em deia: «Mai he sentit res més bell»”.

En aquesta novel·la, l’autor ens posa sobre la pista d’un nen inquiet, impulsiu, amb fusta de líder i un punt de rebel·lia. Algun crític ha arribat a qualificar aquest  llibre com una espècie de “Tom Sawyer a l’aragonesa”.

Has sentit parlar de Tom Sawyer, et sona d’alguna cosa aquest llibre? Sigui com sigui, busca informació sobre aquest: qui és el seu autor? On i quan es desenvolupa l’acció? Com és el protagonista, quines qualitats té? Cerca la sinopsi del seu argument o, per què no, podries llegir-lo.

Si a això sumes la lectura del primer Crònica de l’alba… o com a mínim de la seva sinopsi, segur que pots establir algunes similituds: l’enamorament infantil, les rivalitats, l’aventura, les picardies, l’exploració en una cova, els tresors… la imaginació, en suma.

Precisament, Crònica de l’alba va conèixer una adaptació al cinema. Va ser poc després de la mort de l’escriptor. Es tracta de la pel·lícula Valentina, dirigida per Antonio Betancor en 1983, i protagonitzada per Anthony Quinn, Jorge Sanz i Paloma Gómez. Televisió Espanyola va intervenir en la seva producció, i per això ha estat emesa diverses vegades en el canal públic.

Forma part d’un programa de TVE, “Versió Espanyola”, emès al desembre de 2012.

A més d’aquest suggeriment relacionat, podria realitzar-se un visionat col·lectiu de la pel·lícula a l’aula.

Valentina va tenir una continuació en 1984, amb la pel·lícula 1919, que interpreta l’argument del mosso i els herois (quarta novel·la de la sèrie). S’insereix en una època convulsa (aixecaments obrers, repressió…) a la Saragossa de 1919.

Encara que es canvien noms i dates, algunes de les coses que es compten en 1919 tenen relació amb fets històrics reals: l’aixecament de la caserna del Carmen a Saragossa (gener de 1920). Busca informació sobre aquest esdeveniment: què va passar?, qui ho va motivar?, en quin context es va produir?

Anteriorment a les dues pel·lícules que hem comentat, s’havien donat algunes adaptacions d’obres de Sender a peces dramàtiques per a la televisió i capítols de sèries. I després d’elles es van estrenar:

• Réquiem por un campesino español (1985), dirigida por Francesc Betriu.
• El rey y la reina (1985) de José Antonio Páramo.
• Las gallinas de Cervantes (1987), de Alfredo Castellón.

A més, altres directors han trobat en obres de Sender peces fonamentals per a escometre determinats treballs cinematogràfics, com Pilar Miró (El crim de Conca, 1979) o Carlos Saura (El Daurat, 1988) a partir de les novel·les El lloc d’un home i L’aventura equinoccial de Lope de Aguirre.

Aquestes qüestions, i altres, s’aborden en Ramón J. Sender i el cinema, llibre coordinat en 2001 per Alberto Sánchez i Lázaro Alexis al fil del Festival de Cinema d’Osca, en el qual Carmen Peña i Jesús Ferrer repassen les adaptacions d’obres de Sender al setè art.

Entre les raons perquè Sender hagi estat un autor tan adaptat, Francisco Carrasquer apunta la seva “manca de retòrica, la linealitat de l’acció, la mobilitat extrema del seu estil i la configuració dramàtica d’algunes de les seves narracions”. La relació argumental d’aquestes obres amb les primeres dècades del segle XX o amb la guerra civil ajuden a rehabilitar la memòria visual d’una part de la història d’Espanya.

Participant d’aquests valors narratius, i amb una relació molt intensa amb moments històrics transcendentals del segle XX (en concret la República i la guerra), Rèquiem per un pagès espanyol és una novel·la molt popular.

Entre altres coses, ha inspirat una obra de teatre a càrrec de la companyia aragonesa Teatre Che i Moche, que la va estrenar en 2021.

També el grup aragonès de música folk-rock Ixo Rai! va titular “Paco el del molí” (protagonista del Rèquiem…) a un dels temes del seu disc Entalto (1999).

Sender neix gairebé amb el segle i viu intensament les seves contradiccions, els moments de revolució i canvi, el conflicte, l’exili, les lluites d’idees, etcètera. Una experiència fonamental va ser el seu servei militar al Marroc entre 1923 i 1925. Testimoni d’escenes d’injustícia i corrupció, tornarà d’aquí amb les seves idees d’esquerra fortament consolidades i amb un bagatge d’experiències que traslladarà a Imant (1930), la novel·la amb la qual es farà un lloc en el panorama literari.

Documenta’t: Què passava al Marroc en aquests anys? Per què tenia Espanya disposat aquí el seu domini? Quins altres països europeus eren presents en el nord d’Àfrica? Qui anaven a la guerra habitualment? Què eren els “soldats de quota”? Busca informació sobre el desastre de Annual, sobre Abd-el-Krim i sobre el desembarcament d’Espígols.

Exili és sinònim de desterrament (“perdre la terra”) i “expatriació” (“quedar-se sense pàtria”). A més de Sender, altres escriptors aragonesos degueren marxar d’Espanya pel seu compromís amb la República derrotada en 1939. Et presentem aquí a dos d’ells, i a un altre que va marxar més tard però per raons similars.

Completa els buits que deixem en la informació sobre ells:

1. 1. Benjamí Jarnés va néixer en …(a)… al poble de …(b)… (a la comarca de Belchite): narrador, assagista i crític literari pròxim a la Generació del 27, la seva obra més coneguda és El professor inútil (1926). Es va exiliar a …(c)…, d’on va tornar molt malalt per a morir en 1949.
      
   2. El nom real de José Ramón Arana era …(a)…, havia nascut en Garrapinillos en 1905. Va tenir un paper molt destacat en el Consell d’Aragó durant la …(b)…. Es va expatriar a Mèxic, on va dirigir la revista Aragó. La seva obra més important és el llibre de contes …(c)… la primera edició del qual és de 1950. Va tornar de l’exili i va morir en 1973. està enterrat a …(d)…, el poble de la seva família.
      
   3. Ildefons Manuel Gil, era natural de …(a)… (1912) i va morir a Saragossa en …(b)…. Va ser poeta, narrador i traductor. Després de la guerra, va sofrir persecució pel règim, però va aguantar fins a la seva marxa a …(c)… en la dècada de 1960. Va tornar en …(d)… i va estar molt compromès en la vida cultural aragonesa.

Solucions: 1: 1888 – Colze – El professor inútil – Mèxic / 2: José Ruiz Borau – Guerra Civil – El capellà de Almuniaced – Monegrillo / 3: Paniza– 2003 – els Estats Units – 1983

Recomanem el llibre Aragó esqueixat: els exilis republicans de 1939, coordinat per Alberto Sabio, i editat per l’Institut d’Estudis Altoaragonesos i l’editorial Doce Robles en 2020, recollint les aportacions a unes jornades d’estudi celebrades a Osca.