Select Page

Luis Buñuel

El cinema com a somni, emoció i instint

Calanda, 1900 – Ciutat de México, 1983

Leonardo Buñuel era un comerciant que s’havia enriquit a Cuba i va tornar al seu Calanda natal quan l’illa es va posar en peus de guerra contra Espanya. Es va casar amb una jove del poble, María Portolés, i va adquirir propietats les bones rendes de les quals li van permetre traslladar-se a viure a Saragossa amb la seva família. Per a llavors, Luis tenia tres anys.

El gran dels set germans Buñuel va estudiar en el col·legi dels jesuïtes amb bones notes però sense ocultar una insolència que li sortia de dins. Per a Setmana Santa i vacances, tornava a Calanda, on feia funcions de teatre amb figures de cartó i ombres xinesques i jugava a celebrar misses. Les fabulacions i la imaginació desbocada casaven bé en algú que des de petit era espectador de comèdies i drames en el teatre Principal, visitava els establiments cinematogràfics de Coyne i Farrusini i era lector voraç de novel·les d’aventures i de detectives.

Vida

Amb catorze anys va ser expulsat dels jesuïtes i es va matricular en l’Institut d’Ensenyament Mitjà (el futur institut Goya). Als disset va marxar a Madrid a estudiar per a enginyer agrònom, encara que al poc es va aficionar a les Ciències Naturals (i més en concret a l’entomologia) per a acabar matriculant-se en Filosofia i Lletres i estudiar la carrera d’Història que conclouria en 1924. En aquells dies tenia una núvia madrilenya, a la qual havia conegut en una estada estiuenca amb la seva família a Sant Sebastià. Concha Méndez va ser una de les “sinsombrero”: el grup d’escriptores i intel·lectuals lligades a la Generació del 27.

Aquest ambient cultural estava molt present en la Residència d’Estudiants: un projecte de la Junta d’Ampliació d’Estudis, hereu dels models pedagògics de la Institució Lliure d’Ensenyament. Aquí viuria Buñuel durant anys, i l’estada li marcaria profundament: va coincidir amb Federico García Lorca, Salvador Dalí, Pepín Bello, Rafael Alberti, Juan Ramón Jiménez… En aquests anys va assistir a tertúlies (com la del cafè del Pombo que mantenia Ramón Gómez de la Serna), va escriure poemes i contes, es va interessar pel naturisme, per la boxa, va continuar mostrant-se fanfarró amb un clar sentit de l’amistat. Molt més tard havia de reconèixer el seu deute absolut per Federico: “Sense ell, jo no hauria sabut el que era la poesia”.

Obra

Un viatge a París en 1925 li obre a les avantguardes, consumeix cinema sense descans, fa primers passos en el teatre i aconsegueix ser ajudant de direcció del realitzador Jean Epstein. En aquests anys es mou entre França i Espanya: publica crítiques de cinema, interpreta petits papers, dirigeix un cineclub en la Residència d’Estudiants… En 1929 aconsegueix diners de la seva mare per a finançar el rodatge d’un guió escrit a mig fer amb Salvador Dalí en el qual donen curs a les possibilitats de l’inconscient, el deliri i la provocació. L’èxit i la polèmica d’Un gos andalús a París li introdueixen de ple en el món surrealista: Max Ernst, Paul Éluard, André Breton, Louis Aragon, Tristan Tzara, Réné Magritte… A l’any següent L’Edat d’or insisteix en principis estètics que desafien la moral burgesa i convencional. El resultat: boicot a les projeccions per grups d’extrema dreta i prohibició per les autoritats. L’Edat d’or no es distribuirà a França fins a 1980.

Hollywood

En 1930 coneix a Hollywood a Charles Chaplin i a Serguei Eisenstein i és contractat per la Paramount. Tres anys després, amb diners del seu amic Ramón Acín filma “Las Hurdes, terra sense pa”, pel·lícula censurada i prohibida per la seva cruesa en la denúncia social. Casat amb Jeanne Rucar (amb qui tindrà dos fills: Jean-Louis i Rafael) i establert a Espanya com a director de doblatge i productor en Filmófono, l’esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Madrid i es va posar al servei del govern republicà, coordinant documentals i accions de propaganda i supervisant el pavelló espanyol en l’Exposició Internacional de París.

Després de la derrota de la República, exerceix als Estats Units labors de producció i supervisió, treballa per al Museu d’Art Modern de Nova York, més tard per a la Warner a Los Angeles… per a llavors ja ha trencat la seva relació amb Dalí, en les antípodes ideològiques. Home d’esquerres, la seva situació als Estats Units és cada vegada més incòmoda i aconsegueix ocupació a Mèxic per a dirigir “Gran Casino”: un fracàs malgrat comptar amb estrelles com Jorge Negrete i Llibertat Lamarque. Es va recuperar amb “El gran calavera”, l’èxit de la qual li va permetre escometre projectes més personals com “Els oblidats”, un retrat descarnat de la pobresa en la gran ciutat amb el qual triomfaria en el festival de Cannes. En la dècada de 1950 es consolida amb títols com “Susana”, “Ell”, “La il·lusió viatja amb tramvia”, “El riu i la mort” o “Assaig d’un crim”, entre altres, en els quals es perfila el melodrama, els tocs surrealistes, una visió molt personal de la solitud, la picardia i l’humor negre.

Amb “Nazarín” (molt ben rebuda en el festival de Cannes), “L’àngel exterminador” i “Simón del desert” (1964), completa la seva etapa mexicana. Abans d’això, en 1960, havia viatjat a Espanya per a rodar “Viridiana”, una coproducció hispà-mexicana el guió de la qual havia escrit al costat de Julio Alejandro. Amb ella obté la Palma d’or a Cannes, però l’Església més conservadora la considera un insult a la religió, i el règim franquista la prohibirà a Espanya (no es projectarà fins a 1977).

Des de 1963 entra de ple en la cinematografia francesa (amb la qual ja havia treballat en cintes anteriors) amb “Diari d’una cambrera”, “Belle de jour” (Lleó d’or a Venècia i gran èxit de públic), “La Via Làctia”, “El discret encant de la burgesia” (óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa en 1972) i “El fantasma de la llibertat”. En aquestes pel·lícules, en les quals tindrà un paper molt important el guionista Jean-Claude Carrière) explota encara més la veta surrealista jugant amb l’atzar i les contradiccions de l’ésser humà. Abans havia rodat a Espanya “Tristana” i tornaria a fer-ho amb “Aquest fosc objecte del desig”, la seva última pel·lícula  en 1977.

Els seus últims anys van estar plens d’homenatges i retrobaments. Ja en la dècada de 1960 va tornar a visitar Saragossa i la seva Calanda natal. En 1972 el gran cineasta George Cukor li va oferir un sopar-homenatge a la seva casa de Los Angeles, en la qual van participar autèntiques llegendes del cinema universal com Alfred Hitchcock, Billy Milder, William Wyler, Robert Mulligan, Robert Wise, George Stevens i Rouben Mamoulian. També va ser objecte d’un gran homenatge en el Centre George Pompidou a París en 1982. Per a llavors ja havia sofert operacions de pròstata i vesícula, i un càncer li anava minant. El seu últim sospir el va donar a Ciutat de Mèxic al juliol de 1983. Les seves cendres van ser escampades en 1997 en la muntanya Tolocha, prop de Calanda, on va tornar per a no anar-se mai més.

Referències

Activitats didàctiques

Una recomanació per a començar

En 2019 el realitzador Salvador Simó va presentar la pel·lícula Buñuel en el laberint de les tortugues, que es va fer amb el premi Goya a la millor pel·lícula d’animació. Se’ns mostra al jove Buñuel que meravella i escandalitza el París de les avantguardes i que es mou cap a terrenys de cinema compromès. Ajuda de manera amena a entendre alguns perquès del cinema de Buñuel, les claus que li acompanyaran durant la seva carrera… Pot ser un bon punt de partida.
Es troba disponible en lliure accés al web de Ràdio Televisió Espanyola

El cinema de Buñuel

Buñuel compta amb una filmografia molt extensa. Ja hem parlat d’algunes de les seves obres, les considerades més importants, en la biografia. Sense comptar altres en les quals va actuar, va ser productor o guionista… les pel·lícules que va dirigir van ser les següents:

  • Un perro andaluz (Un chien andalou, 1929).
  • La edad de oro (L’âge d’or, 1930).
  • Las Hurdes, tierra sin pan (Las Hurdes, 1933).
  • Gran Casino (En el viejo Tampico, 1947).
  • El gran Calavera (1949).
  • Los olvidados (1950).
  • Susana (Demonio y carne, 1951).
  • La hija del engaño (1951).
  • Una mujer sin amor (Cuando los hijos nos juzgan, 1952).
  • Subida al cielo (1952).
  • El bruto (1953).
  • Él (1953).
  • La ilusión viaja en tranvía (1954).
  • Abismos de pasión (1954).
  • Robinson Crusoe (realizada en 1952 y registrada en 1954).
  • Ensayo de un crimen (La vida criminal de Archibaldo de la Cruz, 1955).
  • El río y la muerte (1954-1955).
  • Así es la aurora (Cela s’appelle l’aurore, 1956).
  • La muerte en el jardín (La muerte en este jardín, La mort en ce jardin, 1956).
  • Nazarín (1958-1959).
  • Los ambiciosos (La fiebre sube a El Pao, La fièvre monte a El Pao, 1959).
  • La joven (The Young One, 1960).
  • Viridiana (1961).
  • El ángel exterminador (1962).
  • Diario de una camarera (Le journal d’une femme de chambre, 1964).
  • Simón del desierto (1964-1965).
  • Belle de jour (Bella de día, 1966-1967).
  • La Vía Láctea (La Voie Lactée, 1969).
  • Tristana (1970).
  • El discreto encanto de la burguesía (Le charme discret de la bourgeoisie, 1972).
  • El fantasma de la libertad (Le fantôme de la liberté, 1974).
  • Ese oscuro objeto del deseo (Cet obscur objet du désir, 1977).
En aquest enllaç hi ha una selecció de les considerades deu millors pel·lícules de Buñuel

Per descomptat, aquesta selecció és molt subjectiva i respon al criteri personal de l’autor de l’article. Però a través d’aquest pots fer-te una idea de les característiques del cinema de Buñuel. Llegeix els comentaris i digues quina pel·lícula correspon a cadascun d’aquests trets:

  1. Va ser prohibida a Espanya fins al cap de la mort de Franc
  2. Producció francesa, va obtenir un óscar de Hollywood
  3. Un grup de rics no pot sortir d’una habitació
  4. Forma part del programa “Memòria del món” de la Unesco
  5. Una dona de la burgesia, avorrida del convencional, porta una doble vida
  6. Va poder rodar-la gràcies a que a un amic li va tocar la loteria
Solucions: 1. Viridiana / 2. El discreto encanto de la burguesía / 3. El ángel exterminador / 4. Los olvidados / 5. Belle de jour / 6. Las Hurdes, tierra sin pan

Quina et crida més l’atenció? Et pica la curiositat cap d’aquestes pel·lícules? Comenteu-ho en classe: tal vegada es pot projectar una d’elles, i després intercanviar impressions, opinions i reflexions sobre el que hàgiu vist.

De totes aquestes pel·lícules, la més trencadora i breu va ser Un gos andalús. Pot veure’s en internet sota domini públic, i et proposem una activitat específica sobre ella.

    La provocació com a art. Del surrealisme…

    El curtmetratge Un gos andalús (Un chien andalou, 1929), mira'l complet aquí

    Aquesta peça va néixer de la confluència de dos somnis (Dalí va somiar que unes formigues pul·lulaven per les seves mans i Buñuel va somiar amb una navalla que tallava la lluna en dues). En tot just vint minuts, se salta tots els esquemes narratius convencionals. S’usa un temps no lineal (amb salts avant i enrere); a través de l’agressivitat en les imatges i de l’inquietant, cerca provocar un impacte moral en l’espectador, remitent constantment al deliri i al somni. Els instints, el desig carnal, els records del passat, l’educació religiosa, l’opressió, el càstig, l’autoritat i la crítica d’una societat que es considera putrefacta (com aquests carnusos a ròssec) desfilen també per la pel·lícula. El sentit de l’humor (un humor negre, sarcàstic i sorneguer), la mort sempre en l’horitzó, els insectes, les armes (que el van apassionar però mai va utilitzar), l’erotisme… De manera més o menys explícita, en major o menor mesura, la seva filmografia està recorreguda per tots aquests assumptes.

    En aquest paràgraf hem utilitzat dues paraules aragoneses: “carnuces/carnuz” i “somarda”. Què signifiquen? Estan recollides les dues en el Diccionari de la Llengua Espanyola?

    Estem d’acord que és una pel·lícula difícil de definir i d’entendre. El cinema, com l’art en general, està també per a fer-nos pensar, però també per a remoure’ns una mica, per a incomodar-nos.

    Creus que aquest tipus de cinema és fàcil de veure? Quin tipus de pel·lícules o de sèries t’agrada veure? Prefereixes la ficció que et compta coses agradables o la que t’obliga a fer-te preguntes i a qüestionar-te coses? Després de veure Un gos andalús… quina imatge és la que més t’ha impactat? Creus que sembla tot un cúmul de somnis i malsons? Quins representants de l’autoritat surten en la pel·lícula? Per què creus que aquesta pel·lícula va sembrar tanta polèmica?

    Busca informació sobre el surrealisme, on i quan neix i es desenvolupa (per què precisament en aquests anys?)

    El surrealisme pren carta de naturalesa al París de la dècada de 1920, encara que s’expandirà en diferents adreces. S’inspira en la psicoanàlisi, en l’exploració del subconscient, deixant a un costat el racional. Com a avantguarda literària i artística pretén qüestionar els valors tradicionals, alterar el seu equilibri… en aquest sentit obeeix a la consideració de l’art com una cosa revolucionària. L’època d’entreguerres a Europa, els vint anys que separen el Tractat de Versalles (1919) de l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939), són temps turbulents, de crisi i d’excitació. Un camp adobat per a recollir els fruits de tota aquesta creativitat desafiadora entorn d’un món en erupció.

    ... al drama realista. La passió i el sofriment com a art

    Una altra pel·lícula que no és “fàcil de veure” perquè “posa el dit en la nafra”, és "Els oblidats" (1950). Pots veure-la aquí

    Història tràgica en el deixant del neorealisme italià, pertany a una altra dinàmica històrica (la de la postguerra mundial) i ofereix la cara menys amable d’un país, Mèxic, el creixement econòmic del qual i desenvolupament cultural en aquests anys no deixen veure bosses de pobresa i desigualtat.

    Si vint anys enrere, en Un gos andalús llançava violència, tempestat i lirisme angoixant, ara en Els oblidats Buñuel és solidari amb el feble, la misèria del qual mostra descarnada, sense edulcorar (amb similar expressionisme al que havia plasmat a Las Hurdes). L’escriptor Octavio Paz va definir Els oblidats com a “art passional i feroç, contingut i delirant, lava freda, gel volcànic”.

    Les lectures del jove Luis

    Luis Buñuel va ser un gran lector des de nen: seduït per novel·les d’aventures i detectives, tampoc feia escarafalls d’assajos i obres més complexes de la completa biblioteca que posseïa el seu pare. També va escriure molt (“Un bon escriptor ha de ser un bon lector”): peces líriques en els anys vint, poemes surrealistes amb ressons de les greguerías i del ultraísmo, crítiques cinematogràfiques, els seus propis guions que són literatura en estat pur… La pròpia narrativa de les seves pel·lícules conté elements de la picardia del Segle d’Or, dels herois romàntics, dels impulsos de la naturalesa, del realisme, de l’expressionisme…

    Alguns d’aquests elements podrien endevinar-se a partir dels llibres que li van seduir d’adolescent. Seleccionem cinc d’ells (alguns els adaptaria de gran al cinema). Relaciona’ls amb els seus autors:

     

    1.- Robinson Crusoe                                                     a) Charles Darwin

    2.- El Buscón                                                                 b) Daniel Defoe

    3.- Tristana                                                                   c) William H. Ainsworth

    4.- Rookwood (Dick Turpin)                                               d) Francisco de Quevedo

    5.- El origen de las especies                                        e) Benito Pérez Galdós

     

    Solucions: 1-b; 2-d; 3-e; 4-c; 5-a

    Calanda en la infància i en la maduresa del cineasta… Calanda en el seu llegat

    Calanda és una vila del Baix Aragó turolense. Forma part de la Ruta del Tambor i el Bombo.

    Cerca els noms de les altres localitats que componen aquesta ruta.

    Albalate, Alcanyís, Alcorisa, Andorra, Calanda, Híjar, La Pobla de Híjar, Samper de Calanda i Urrea de Gaén

    Si tens curiositat, pots visitar aquesta pàgina

    El moment crucial de la celebració de la Setmana Santa en aquesta localitat és la “rompida de l’hora” al migdia del Divendres Sant.

    Busca imatges en internet de la “rompida de l’hora” a Calanda. Saps el que es vol representar?

    Es representa el baluern que, segons es diu, es va escoltar en la Terra després de la mort de Jesucrist en la creu.

    Buñuel, que de nen havia viscut aquesta celebració, sempre va guardar el redoblament dels tambors en la seva memòria: els va fer sonar en alguns passatges de pel·lícules seves (L’edat d’or, Nazarín i Simón del desert) i, quan sent ja un cineasta cèlebre va poder tornar a entrar a Espanya, es va integrar en aquesta festa (hi ha imatges de Buñuel tambolejant amb el seu fill Jean-Louis en 1963).

    Calanda (que també és famosa pels seus estupends préssecs de denominació d’origen, i per un miracle atribuït a la Verge del Pilar en el segle XVII, quan pel que sembla un coix de Calanda va recuperar la seva cama) forma part del ric univers personal que Buñuel va traslladar a les seves pel·lícules. Com diu Antón Castro, “una vegada que va saber que volia fer cintes d’eminent poder visual sobre una subjectivitat conflictiva –el sexe, la religió i el destí–, només va haver de girar la seva mirada cap a les fotografies groguenques del seu univers domèstic: Calanda, els misteris familiars dels Buñuel, la vida pagesa, la infància nodrida de prodigis i d’horrors”.

    En els nostres dies, el Centre Buñuel Calanda és una referència per a la recerca i la divulgació, per als entesos en l’obra de Buñuel i per a qui desitgi prendre contacte amb l’artista aragonès i l’entorn que li va marcar en la seva vida i en la seva obra. Acull una exposició permanent i altres temporals i desenvolupa diferents activitats.

    com pots veure en la seva pàgina

    Directors espanyols en els Óscar

    Luis Buñuel va ser el primer director espanyol a aconseguir un premi Óscar de l’Acadèmia de Hollywood. Com ja saps, va anar amb El discret encant de la burgesia (una paràbola sobre la decadència fins a l’absurd), que li va valer el premi en la categoria de “millor pel·lícula de parla no anglesa”. La pel·lícula era una producció francesa. Després de Buñuel, altres quatre directors espanyols guanyarien el mateix premi en aquesta categoria.

    Et donem el nom d’aquests directors, i l’edició dels Óscar en la qual va ser premiat cadascun d’ells. Tu tan sols has de buscar i completar el quadre amb el títol de la pel·lícula corresponent:

    1982 José Luis Garci  
    1992 Fernando Trueba  
    1999 Pedro Almodóvar  
    2004 Alejandro Amenábar  

     

    Solucions. Pel mateix ordre: Volver a empezar; Belle époque; Todo sobre mi madre; Mar adentro

    Altres cineastes aragonesos del segle XX (i també del XXI)

    Buñuel ha passat a la gran història universal del cinema. Però hi ha altres aragonesos que també han escrit pàgines glorioses del setè art. Les seves obres han aguantat molt bé el pas del temps.

    Et recomanem un cop d’ull a les creacions d’aquests tres grans cineastes aragonesos.

    José María Forqué (Saragossa, 1923 – Madrid, 1995). La seva obra més reconeguda, Atracament a les tres, de 1962, projecta una crítica molt àcida a la societat de l’època i una mirada tendra a les ambicions humanes i a la frustració: el tint còmic li va permetre sortejar la censura (enfront dels ignorants i obtusos, l’agudesa i l’enginy sempre vencen).

    Pel·lícula completa en youtube
    No et perdis aquest clip (és antològic)

    José Luis Borau (Saragossa, 1929 – Madrid, 2012). També guionista de gran prestigi a més de director, la seva pel·lícula més coneguda és Furtius (1975), que va guanyar la Petxina d’Or en el festival de Sant Sebastià. Personatges atrapats en un ambient de claustrofòbia que, per l’any en què es va difondre (1975, el mateix de la mort del dictador Franco), ha donat per a moltes interpretacions.

    Tràiler original de Furtius

    Carlos Saura (Osca, 1932). Encara que no va ser la primera de les seves pel·lícules, La caça va suposar un recolzament a la seva carrera, i va consolidar una filmografia molt extensa i reconeguda, que encara en 2022 continua donant fruits. Aquesta pel·lícula de 1965 és contemplada com una metàfora de la Guerra civil, i aprofundeix en els instints primaris de l’ésser humà.

    Un clip molt representatiu de la caça

    Epíleg

    A Buñuel, la seva dona, Jeanne, li qualificava com a “gelós i dominant” però alhora “tendre, alegre i amb sentit de l’humor”. Ell es considerava a si mateix “ateu gràcies a Déu”, paradoxal i home de contrastos.

    Antón Castro diu que l’obra de Buñuel és “una síntesi admirable i corrosiva de la tradició hispànica, de les llums i ombres del Segle d’Or, de l’influx de la religió i del seu compromís amb el llenguatge de les avantguardes. Crea una galeria de personatges l’existència dels quals oscil·la entre la violència, la repressió sexual, una profunda obsessió per la mort i la consideració que la bondat sol conduir al fracàs i al desastre”.

    La influència que exerceix sobre el cinema de la segona meitat del segle XX i fins i tot de l’actual és inqüestionable. El cinema d’altres autors mundialment famosos (Hitchcock, Fellini o David Lynch) deu molt als mons somiats i explorats per Luis Buñuel.

    Buñuel y Don Luis

    Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació editada per l’editorial Xordica amb el patrocini de l’Obra Social d’Ibercaja.

    Aragonesos il·lustres, il·lustrats i il·luminats

    Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragonesos il·lustres, il·lustrats i il·luminats, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Govern d’Aragó en 1993.

    DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

    Departamento de Educación, Cultura y Deporte

    Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
    Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
    50018 Zaragoza
    Tfno: 976 71 54 65

    Colabora: