La infància del nostre protagonista es desenvolupa en diferents llocs a causa de les destinacions del seu pare com a metge rural. Justo Ramón estava treballant a Petilla d’Aragó, un enclavament navarrès en el nord de la província de Saragossa, quan va néixer Santiago. Però tant la família com les vivències infantils del futur mèdic són netament aragoneses, amb gran presència de les terres del Prepirineu.

Situa en un mapa d’Aragó aquests llocs: Larrés – Lluna – Valpalmas– Ayerbe– Jaca.

A quines comarques pertanyen?

Larrés (Alt Gállego) – Lluna (Cinc Viles) – Valpalmas (Cinc Viles) – Ayerbe (Foia d’Osca) – Jaca (Jacetania)

Dues recomanacions per a conèixer millor els primers anys de Santiago Ramón y Cajal:

• • Santiago Ramón y Cajal (2006): Records de la meva vida (Edició de Juan Fernández Santarén). Barcelona: Crítica.
  • José Luis Cano (2007): Quan jo era un nen. La infància de Ramón y Cajal comptada per ell mateix (Introducció, edició i notes de José Luis Nieto Amada). Saragossa: Premses Universitàries de Saragossa. Col·lecció Larumbe Nois.

Dues recomanacions per a conèixer millor a Ramón y Cajal “en la seva salsa”:

Programa una excursió que inclogui visites a aquests centres i a altres llocs d’interès en els seus entorns. Per exemple, en Ayerbe hi ha mostres molt interessants d’art renaixentista i barroc; prop de Valpalmas, estan els Aguarales (què són, exactament?).

Ramón y Cajal ha passat a la història universal de la ciència pels seus estudis sobre el funcionament del sistema nerviós i per les seves observacions sobre la degeneració i regeneració, desenvolupament i plasticitat d’aquest sistema. Les seves teories continuen sent avui dia una referència en la recerca dels neurocientífics sobre aquest món interior tan complex que cadascun de nosaltres alberga dins del seu cos (un món amb molt per explorar i per descobrir encara).

Per a Cajal, l’activitat intel·lectual no depèn tant del nombre de neurones com del nombre de connexions que s’estableixen entre elles: més important que la quantitat és la relació, el dinamisme entre aquests elements microscòpics. No és tanta la importància de les “capacitats innates” ja que aquestes capacitats es poden exercitar: amb voluntat i estudi, tots podem modelar el nostre cervell.

Ell mateix des de jove s’havia preocupat per la seva forma física (entre altres raons per a defensar-se d’alguns nois dolents que es va trobar en arribar a l’institut d’Osca) i sabia l’important que és l’exercici físic… i mental. D’aquí ve que, a més del cos, conreés també aficions que exerciten i desafien la ment: la seva passió pels escacs, les seves incursions en el camp de l’hipnotisme, l’interès per la literatura i la filosofia, l’afany per experimentar i innovar tècniques fotogràfiques…

Cerca el significat de l’expressió llatina “mens sana in corpore sano”. Quina relació li veus amb el que acabes de llegir?

Ramón y Cajal va dir una vegada: “soc un obrer del microscopi”. Com interpretes això, amb quins termes ho relacionaries?

Per exemple: treball, paciència, humilitat, tenacitat…

En el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Ciències, va aprofitar per a explicar com haurien de formar-se els joves per a arribar a ser bons científics: amb tenacitat, paciència, independència de judici i curiositat intel·lectual. I també… amb beques per a estudiar a l’estranger. Això ens porta a un altre assumpte.

La frase que obre aquest enunciat és una expressió de Miguel d’Unamuno treta de context i que s’ha estirat com un tòpic sobre el conformisme i l’escàs esperit emprenedor i investigador a Espanya al llarg de la seva Història. Avui dia, això queda com una frase antiquada, però cal reconèixer que la inversió en educació i en recerca, que és un valor segur amb el qual és més fàcil afrontar el futur… és encara insuficient. Les crisis dels últims quinze anys han alentit una tendència que, amb el canvi de segle, anava a l’alça. Avui dia s’intenta superar aquesta situació, però no és fàcil…

Cerca la definició de “fugida de cervells”. Cerca en internet notícies en premsa sobre aquest fenomen en relació amb Espanya i, si pot ser, amb Aragó. Busca referències sobre la inversió en recerca a Espanya​: quin lloc ocupa dins d’Europa?, com ha evolucionat? Cerca alguna notícia en relació amb la situació de becaris, contractats en universitats i centres de recerca, precarietat laboral d’aquestes persones, comparació amb altres llocs de l’estranger…

La ciència a Espanya, la ciència a Aragó… no viu el millor dels moments, és veritat, encara que hi ha hagut èpoques molt pitjors i alguna cosa s’ha avançat. Els avanços deuen molt a l’esforç de gents de ciència del passat. A gents que tenen el seu principal exponent en Santiago Ramón y Cajal.

En 1900 Espanya tenia més d’un 60 per cent d’analfabets. La Universitat, delimitada a uns pocs, tenia un tuf ranci; el món acadèmic era incapaç d’assumir la revolució científica i tecnològica que altres llocs ja estaven experimentant. Cajal va ser aire fresc. Gràcies a ell, es va recuperar part de l’enorme endarreriment que se sofria des de segles enrere i, a més d’estar en contacte amb l’avantguarda de la ciència internacional, es va crear infraestructura investigadora. Va estar al capdavant de la Junta d’Ampliació d’Estudis: un ambiciós projecte regenerador i modernitzador del sistema educatiu que comptava amb les estades de formació d’investigadors a l’estranger com una peça fonamental.

Hi ha hagut molts altres, moltes altres. No tot es deu a Cajal, per descomptat, però la seva figura va més enllà de l’exclusivament “investigador”, en convertir-se en referència per a la gestió i per a les polítiques públiques en relació amb l’educació i la ciència. En el sentit en el qual pretén ajudar a transformar inèrcies heretades… Ramón y Cajal és un regeneracionista.

Més o menys contemporanis de Cajal, entre mediats del XIX i les primeres dècades del XX, va haver-hi homes de ciència aragonesos (o que van desenvolupar les seves carreres a Aragó) que van realitzar importantíssimes contribucions a les diferents branques del coneixement científic.

Cerca informació sobre aquestes persones, descobreix una mica d’elles, i associa-les amb la disciplina en la qual van destacar:

1.- Zoel García de Galdeano                                        a- Botànica

2.- Julio Palacios                                                             b- Química

3.- Francisco Loscos                                                       c- Geologia

4.- José Pardo Sastrón                                                  d- Física

5.- Lucas Mallada                                                           e- Botànica

6.- Miguel Catalán                                                          f- Matemàtiques

7.- Bruno Solano                                                              g- Física          

Solucions: 1-f; 2-d (o g); 3-a (o e); 4-e (o a); 5-c; 6-g (o d); 7-b

Salvant les distàncies, Santiago Ramón y Cajal se’ns assembla a un d’aquests tipus del Renaixement, com Leonardo, que els donaven a tots els pals. A més de les seves aportacions a la ciència mundial, aquest aragonès va conrear i va practicar l’atletisme i la gimnàstica, el dibuix, la fotografia i els escacs, va estudiar sobre hipnosis i filosofia, va conrear la literatura i es va preocupar pel món de voltant. Per més que el seu treball li pogués absorbir, no obeeix al tòpic de “savi despistat, abstret i fora del món”.

Posa en evidència l’artificiós que resulta etiquetar i parlar de “ciències” i “lletres” com a compartiments estancs, del simplista que és diferenciar entre ciències naturals i experimentals d’una banda, i ciències socials i humanitats per un altre.

En l’obra literària del savi, podem destacar els seus llibres autobiogràfics Records de la meva vida: La meva infància i la meva joventut (1901) i Records de la meva vida: Història de la meva labor científica (1917), que reeditaria posteriorment. També, com una activitat lúdica i d’evasió, va publicar Contes de vacances (1905), en el qual reprenia escrits de joventut, o Xerrades de cafè (1921). També va escriure assajos com La psicologia dels artistes (1902), Psicologia del Quixot i el quixotisme (1905) o La fotografia dels colors. Bases científiques i regles pràctiques (1912).
En la seva última obra, El món vist als vuitanta anys: impressions d’un arterioescleròtic (1934), Cajal realitza una irònica anàlisi del món en els últims dies de la seva vida, i malgrat la seva desmoralització amb el que veu, no abandona mai l’esperança que té per l’home i el progrés.

En el seu pròleg mostra un significatiu grau d’autocrítica i sentit de l’humor:

Si el públic docte agrada d’aquestes bagatel·les literàries, a la sèrie actual seguirà una altra fins a completar la dotzena de contes; si, per contra, i és de presumir, els meus sermons científics i lirismes passats de moda no troben gràcia als seus ulls, la resta d’aquestes composicions dormirà el somni dels engendros malmesos, que ha de ser fart més profund que l’anomenat somni de l’oblit.