Després de llegir-lo, respon: Sota quin estil podria classificar-se la poesia de Miguel Labordeta? O és més aviat difícil d’encasellar? On creus que encaixa millor: com a poeta previsible, convencional i ortodox, o com a poeta inconformista i heterodox? L’atreien les avantguardes artístiques?

Cerca el significat dels corrents que cita i que marquem en negreta:

En les seves diferents etapes creatives és fàcil d’identificar trets de dadaisme, de surrealisme, de l’expressionisme, de l’existencialisme, de la poesia social, del concretismo, de la poesia visual o fins i tot elements llunyanament emparentats amb la generació beat estatunidenca.

En part de la seva obra, els especialistes detecten també l’influx de la Generació del 27 (fins i tot alguns trets d’autors anteriors com Unamuno i Juan Ramón Jiménez), el contacte amb el postismo, i observen rastres de la psicoanàlisi de Freud, l’inconscient de Jung, el marxisme, el món de la ciència-ficció, les cultures orientals, etc.

Cerca també el significat dels termes d’aquest paràgraf que hem marcat en negreta.

Per què creus que Miguel Labordeta utilitza aquest terme tan desagradable per a referir-se a Saragossa? Tal vegada era una mica injust?
L’ambient “ranci” no era exclusiu de Saragossa, però al cap i a la fi, era el que Miguel coneixia de primera mà. La volta de Madrid, on (malgrat viure’s un clima d’opressió similar) havia pogut connectar amb elements fonamentals per a la renovació literària, degué inspirar en ell aquesta metàfora.

Després de la guerra, la Saragossa del jove Labordeta era, com la resta d’Aragó i d’Espanya, un lloc molt poc propici per a la creativitat. Molts autors parlen d’un erm cultural, en un clima de repressió i escassetat. Milers d’artistes, escriptors, científics, professors (d’aquells que van salvar les seves vides després del conflicte) havien hagut de marxar a l’exili. I altres que es van quedar viurien en el que s’ha anomenat un “exili interior”.

Malgrat tot, va haver-hi intents notables de fer coses diferents. La capital aragonesa va assistir des de 1947 a les activitats del Grup Pòrtic que, promogut pel llibreter José Alcrudo, va introduir la pintura abstracta i l’informalisme a través de diferents exposicions d’obres d’artistes com Fermín Aguayo, Alberto Duce i Santiago Llacunes. Pòrtic (continuat en l’anomenat Grup de Saragossa amb Ricardo Santamaría i Juan José Vera, entre altres) va obrir el camí a Espanya de la pintura avantguardista de postguerra.

També des de la dècada de 1940, el cineclub Zaragoza va intentar, contra vent i marea, aixecar una cultura audiovisual original, que aniria fructificant més tard en el Saracosta o, des de 1957, en la constitució d’una productora com Moncayo Films.

Cerca més informació sobre el Grup Pòrtic: quin tipus d’art representaven, qui eren els seus artífexs, quines exposicions van promoure (només a Saragossa o en altres llocs? Van tenir alguna influència posterior, per exemple en la dècada de 1960?).

La poesia revolucionària de Miguel Labordeta i les seves iniciatives encaixen en aquesta necessitat de “sacsejar-se l’ensopiment”, de plantejar alternatives a una cultura oficial massa subjecta al convencional i a l’acadèmic. Per això, el seu viatge a Madrid va ser crucial per a captar multitud d’influències que determinarien la seva obra. Aquí va contactar amb una sèrie d’escriptors l’única possibilitat de rebel·lia dels quals era mitjançant formes i estètiques diferents a les oficials (encara que a vegades també derivarien aquesta rebel·lia cap a continguts, missatges i actituds vitals, per exemple cap a la poesia social).

Cerca en internet informació sobre aquests escriptors, i relaciona’ls amb la definició que millor s’acomodi a cadascun d’ells.

1. Vicente Aleixandre	a) Exponent de la poesia desarrelada, després de sortir de les presons franquistes, irromp amb els poemaris Terra sense nosaltres i Alegria
2. Gabriel Celaya	b) Poeta de la Generació del 27, sevillà, rebria el Premi Nobel de Literatura en 1977
3. Carlos Edmundo de Ory	c) Poeta manxec, transitarà del postismo al realisme. En els seus últims anys passarà llargues temporades en Calaceite, on està enterrat
4. Antonio Buero Vallejo	d) Poeta basc, evolucionarà de l’existencialisme cap a la poesia social
5. José Hierro	e) La tragèdia de l’individu centra la seva obra dramàtica: en els anys quaranta la seva Història d’una escala té un clar component de denúncia
6. Ángel Crespo	f) Nascut a Cadis, és considerat el principal representant del postismo(post-surrealisme)

Solucions: 1-b; 2-d; 3-f; 4-e; 5-a; 6-c

 

L’obra de Miguel Labordeta, eclèctica i original, obeeix a moltes d’aquestes influències.

La renúncia al doctorat no va caure bé en la família. Però Miguel havia tornat de Madrid amb papers i esbossos del que seria el seu primer llibre.

Sobre la primera etapa de l’obra de Miguel, diuen els crítics: “El subjecte líric cerca la seva identitat perduda enmig del caos i de la imminència de la mort. Aquesta consciència tràgica està xopada d’una visió profètica de l’art arrelat en la poètica romàntica i modernista. Encara que els seus versos són pròxims al surrealisme en la tècnica —imatges hermètiques, desllorigaments sintàctics i ús de el collage—, palpita en ells un fons realista que abraça la circumstància històrica”.

Es tracta d’una reedició que va incorporar la Institució Ferran el Catòlic al seu catàleg, dins de la seva col·lecció “Sant Jordi”, en 1988. Prologat pel seu germà José Antonio, respecta l’aparença original, amb dibuix en portada del gran dibuixant i humorista Antonio Mingote.

L’autor d’aquest pròleg diu que la de Miguel va ser “una veu que, des que va aparèixer en 1948, va molestar, per la seva veritat i la seva força, els manipuladors de la cultura oficial”. A qui creus que es refereix? Per què creus que podria resultar molest? tindrà alguna cosa a veure amb el fet que el seu llibre concebut en 1951 amb el títol Els nou en punt acabés publicat deu anys més tard com Epilírica?

Tria un poema que, en un primer cop d’ull, et cridi l’atenció.

(Suggeriments: “Mirall”, “Triava a la meva pròpia mort” i “Matinal”)

Què et suggereix, què t’inspira? Alegria, tristesa, totes dues coses, ni l’un ni l’un altre, una altra sensació? És un poema d’amor o no? Qui és l’interlocutor, si en té? Quin és el tema o temes principals del poema? En els aspectes més formals… hi ha rimes? Hi ha signes de puntuació? Observes algun ritme intern? (una lectura en veu alta pot ajudar-te a trobar-ho).

Cerca les definicions de “versos lliures”, “versos blancs” i “versos solts”: a quin s’acomoda millor la rima i la mètrica en els poemes de Labordeta que veus?

 

En el poema “Soledad amb una mica de lament”, diu: “els meus bons pares / ja gairebé desmaiats / pregaven a Déu / per aquell pobre fill inútil / vell d’aquests 25 estius”.

A més de planejar una miqueta la relació amb els pares… Miguel Labordeta se sent vell amb 25 anys. El propi títol del llibre, Sumit 25, incideix en aquesta sensació, en aquest desassossec. És una edat que a tu et resultarà “de molt major” encara que els teus pares i professors no pensaran el mateix.

El poeta definia la seva pròpia obra com a “catàrtica i depurativa”. Cerca en el diccionari el significat d’aquests termes. En el sentit en què això va entrellaçat amb un sentit “purificador” i “alliberador”… creus que té raó en definir-ho així? Has experimentat alguna vegada alleujo en deixar clars els teus sentiments o una cosa íntima, encara que sigui plasmant-ho per escrit només per a tu, llançant un crit al buit en un lloc apartat o compartint-lo amb algú de confiança?

El cafè Niké es va instal·lar en 1940 al carrer Requeté Aragonés (que en 1979 recuperaria la seva denominació de Cinc de Març anterior a la guerra) de Saragossa. Va funcionar fins a la primavera de 1969.

Com ja sabem, en la dècada de 1950 Labordeta va animar tertúlies en aquest lloc, des d’on va impulsar la seva “Oficina Poètica Internacional”. El propi nom indica una voluntat de sortir d’un tancament, de contrarestar l’opressió mitjançant les armes de la paraula, l’humor i la creativitat: els manifestos “ópicos”, els carnets de “ciutadans del món” ja indicaven aquesta voluntat de trencar localismes i eixamplar horitzons. Va ser un revulsiu per a la creació literària a Aragó (com ho va ser el Grup Pòrtic per a les arts plàstiques).

Sense arribar a ser un eixam continu (a vegades s’ha mitificado el Niké com si fos el centre de la vida dels membres de la penya, quan la majoria atenien les seves tasques regularment en altres entorns), és innegable que d’aquí van sortir moltes iniciatives: revistes, editorials, col·leccions literàries… Tot això has pogut veure-ho amb més detall, així com els noms de les persones vinculades a aquest ambient.

Insistirem en algunes d’aquestes persones. Indaga sobre aquests sis poetes i prova de relacionar cadascun d’ells amb l’obra que li correspon:

 

1. Julio Antonio Gómez              a) Ese muro secreto, ese silencio
2. Raimundo Salas                     b) Las piedras y los días
3. Guillermo Gúdel                      c) Los pasos cantados
4. Luciano Gracia                        d) Acerca de lo oscuro
5. Rosendo Tello                          e) Al oeste del lago Kivú los gorilas se suicidaban en manadas numerosísimas
6. Fernando Ferreró                     f) Hablan los días

 

Solucions: 1-e; 2-b; 3-c; 4-f; 5-a; 6-d

Indaga més sobre algun d’ells. Per exemple, Julio Antonio Gómez va tenir una biografia molt turmentada a causa de la repressió que en l’època s’exercia sobre els homosexuals. Sabies que fins que no va arribar la democràcia a Espanya l’homosexualitat estava castigada amb la presó?

Alguns suggeriments i recomanacions:

• Diversos autors (1984): OPI-Niké. Cultura i art independent en una època difícil. Saragossa, Ajuntament. Obra en dos volums que es van presentar dins d’una setmana commemorativa en el Teatre del Mercat, plena de lectures i recitals poètics.
  
• Benedicto Lorenzo de Blanques (1989): Poetes aragonesos. El grup del Niké. Saragossa, Institució Ferran el Catòlic.
  
• En 2003, el grup musical Muntanya Només va publicar el llibre-disc 25 cançons i poemes de la OPI Niké en el seu 50 Aniversari

En 2014, Ignacio Escuín va rodar un curtmetratge sobre el Cafè Niké.

En el seu Epilírica, al costat d’altres poemes com a “Salutació al poble a la primavera” i “Un home de trenta anys demana la paraula”, Miguel Labordeta va incloure el text “Mateu-vos. Severa comminació d’un ciutadà del món”.

Pots escoltar-lo en diferents arxius repartits per plataformes com Youtube, però ho reproduïm aquí perquè ho llegeixis en privat, o perquè us repartiu una lectura col·lectiva en classe.

Mataos
pero dejad tranquilo a ese niño que duerme en una cuna.
Si vuestra rabia es fuego que devora tal cielo
y en vuestras almohadas crecen las pistolas:
destruíos aniquilaos ensangrentad
con ojos desgarrados los acumulados cementerios
que bajo la luna de tantas cosas callan
pero dejad tranquilo al campesino
que cante en la mañana
el azul nutritivo de los soles.

Invadid con vuestro traqueteo
los talleres los navíos las universidades
las oficinas espectrales donde tanta gente languidece
triturad toda rosa hallad al noble pensativo
preparad las bombas de fósforo y las nupcias del agua con la muerte
que han de aplastar a las dulces muchachas paseantes
en esta misma hora que sonríe
por una desconocida ciudad de provincias
pero dejad tranquilo al joven estudiante
que lleva en su corazón un estío secreto.

Inundad los periódicos las radios los cines las tribunas
de entelequias estructuras incompatibilidades
pero dejad tranquilo al obrero que fumando un pitillo
ríe con los amigos en aquel bar de la esquina.

Asesinaos si así lo deseáis
exterminaos vosotros: los teorizantes de ambas cercas
que jamás asiríais un fusil de bravura
pero dejad tranquilo a ese hombre tan bueno y tan vulgar
que con su mujer pasea en los económicos atardeceres.

Aplastaos pero vosotros
los inquisitoriales azuzadores de la matanza
los implacables dogmáticos de estrechez mentecata
los monstruosos depositarios de la enorme Gran Estafa
los opulentos energúmenos que en alza favorable de cotizaciones
preparáis la trituración de los sueños modestos
bajo un hacha de martirios inútiles.

Pisotead mi sepulcro también
os lo permito si así lo deseáis inclusive y todo
aventad mis cenizas gratuitamente
si consideráis que mi voz de la calle no se acomoda a vuestros fines suculentos
pero dejad tranquilo a ese niño que duerme en una cuna
al campesino que nos suda la harina y el aceite
al joven estudiante con su llave de oro
al obrero en su ocio ganado fumándose un pitillo
y al hombre gris que coge los tranvías
con su gabán roído a las seis de la tarde.

Esperan otra cosa.
Los parieron sus madres para vivir con todos
y entre todos aspiran a vivir tan sólo esto
y de ellos ha de crecer
si surge
una raza de hombres con puñales de amor inverosímil
hacia otras aventuras más hermosas.

El germà de Miguel Labordeta, José Antonio, va llegir aquest poema en les Corts Espanyoles, de les quals era diputat, l’any 2003, amb motiu del suport del Govern espanyol (enfront del criteri de la majoria de la població) a la campanya militar dels Estats Units a l’Iraq.

Com veus, la poesia és una mica més que un exercici d’estil, d’estètica. Podem parlar de fabulacions, de visions còsmiques, però una idea, un missatge… cobra més força si s’expressa apel·lant als sentiments íntims que explora el llenguatge poètic, “tocant la fibra”. La creativitat i la imaginació poden ser poderosos instruments de pau, de canvi, de llibertat…

Aquest contingut pot enllaçar-se mútuament amb el de José Antonio Labordeta: per exemple, la Fundació José Antonio Labordeta, mancant un dipòsit definitiu del llegat de Miguel (que en part emmagatzema la Universitat de Saragossa), li dedica activitat i presència dins de les seves possibilitats.