Select Page

Miguel de Molinos

Esperit lliure i abstret

Muniesa, 1628 – Roma, 1696

Miguel de Molinos prossegueix una peculiar línia d’heterodoxos aragonesos encapçalada per Miguel Servet. No va tenir un final tan violent com el sijenense, però sí dramàtic i a càmera lenta. Tot, per desafiar el dogma i per molestar al poder, encara que no fos aquest el seu objectiu.

Nascut “entre oliveres i sègols en els erms de Muniesa” (com diu Antón Castro), i després d’una infància i adolescència de les quals se sap molt poc, el jove Miguel, fill de Pedro Molinos i Ana María Zujía, es va establir a València, beneficiat per una beca atorgada per l’església de Sant Andrés. A la ciutat llevantina va estudiar en els jesuïtes, va cursar Teologia i es va ordenar sacerdot en 1652. Va ser confessor de monges i membre de l’Escola de Crist, una congregació molt estricta dedicada a la reflexió espiritual.

Vida

En 1663 va ser enviat a Roma per la Diputació del Regne de València, delegat per a accelerar la beatificació del capellà valencià Francisco Jerónimo Simó. I de la Ciutat Eterna ja no tornaria. Aquí va ingressar en la delegació romana de l’Escola de Crist i va començar a guanyar fama com a gran predicador i director espiritual de personalitats destacades, entre elles dones de l’alta societat. Com a asceta i “il·luminat”, va practicar un estil de vida auster a la recerca de la perfecció moral i espiritual.

Precedit d’un Breu tractat de la comunió quotidiana, en 1675 va publicar la Guia espiritual que desembarassa a l’ànima i la condueix per l’interior camí per a aconseguir la perfecta contemplació i el ric tresor de la interior pau. Aquesta obra ja diu molt en el seu extens títol. Per a Molinos, l’ànima ha d’estar pura, sense pecat, allunyada de preocupacions i meditacions. Aquest buit espiritual, aquesta res, és el camí més curt per a arribar a Déu. Hi ha qui veu en aquestes doctrines un parentiu amb el budisme i la cerca del nirvana.

Obra

La Guia espiritual va comptar amb l’aprovació de teòlegs (diversos d’ells censors de la Inquisició) i en anys posteriors es traduiria al castellà (en diverses edicions, saragossana una d’elles), italià, francès, holandès, anglès, alemany i rus. El molinosisme i els seus mètodes “quietistes” van guanyar seguidors.

En un primer moment, aquestes doctrines no van trobar inconvenient, però aviat van començar a canviar les tornes. Molins havia escrit unes Cartes a un cavaller espanyol desenganyat per a animar-lo a tenir oració mental, donant-li manera per a executar-la, intentant corregir aquí alguns punts que percebia que no estaven sent ben interpretats en la seva Guia espiritual. Però això no bastava, perquè les seves doctrines molestaven a gent molt poderosa a Roma i en la cristiandat.

Atacs sense treva

Els jesuïtes sentien que, en la seua defensa de la contemplació enfront de la meditació, el de Muniesa estava menyspreant el seu fundador, Ignasi de Loyola, i els seus Exercicis Espirituals. S’acusava Molinos d’iniciar en el sistema contemplatiu (excels i complex i només a l’abast de “unes poques ànimes privilegiades”) a “qualsevol monja o dona”. Això explica moltes coses. El que coïa als jesuïtes era que no pocs convents de monges havien passat de la direcció de la Companyia a la metodologia molinosiana.
S’estava posant a prova la influència de la Companyia de Jesús i l’ombra d’aquesta era molt allargada.

Alguns jesuïtes van començar a llançar atacs sense treva i a assenyalar-li directament com a herètic. Molinos va escriure el seu “Defensa de la contemplació” sense molt d’èxit, perquè tant aquest com la “Guia espiritual” van ser inclosos en 1681 en l’Índex de llibres prohibits pel Sant Ofici. El papa Innocenci XI, malgrat la seva amistat amb Molinos, va cedir davant aquestes pressions.

Les doctrines quietistes van ser sotmeses a judici, considerades un càncer que s’estenia per Espanya i França. Molinos va ser capturat en l’estiu de 1685. El procés va ser lent perquè no era fàcil aconseguir proves de les presumptes desviacions doctrinals del sacerdot aragonès. Baix tortura, va admetre absurdes acusacions d’immoralitat i va abjurar de les seves doctrines. Humiliat i amb una condemna a presó per a tota la vida, va morir el Dia dels Innocents de 1696. La seva figura i la seva obra (una espiritualitat innovadora basada en l’experiència de l’individu) es recuperaran ben entrat el segle XX.

Referències

    • Antón Castro (1993): “Miguel de Molinos. El tormento de la nada”, en Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados (108-113). Zaragoza: Gobierno de Aragón.
    • Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Miguel_de_Molinos
    • Jesús Ezquerra (2014): El profundo de la nada. El desapego de Dios en el místico aragonés Miguel de Molinos. Zaragoza, IFC.
    • Francisco Martín, Miguel Ángel Motis (2019): Miguel de Molinos. Heterodoxia, mística y escritura. Muniesa-Utrillas, Centro de Estudios Miguel de Molinos, Comarca Cuencas Mineras.

Activitats didàctiques

El misticisme

Com veus, aquestes característiques coincideixen amb el que hem conegut de la seva vida i pensament. Miguel de Molinos prossegueix una llarga tradició mística, que en els territoris hispànics tenia una forta implantació des de segles enrere. El misticisme no sols correspon al món cristià, sinó que compta amb significatius exponents musulmans i hebreus.

Busca informació sobre aquests termes: Sufisme / Càbala

La tradició mística està acollida sota diferents credos i confessions religioses. Moltes vegades camina pels seus marges i corre el risc de ser tinguda per perillosa si hi ha defensors del dogma tan rigorosos i estrictes que consideren que les visions alternatives o una mica “diferents” ataquen directament el nucli de la fe.

Cerca la definició de: Dogma. Creus que el dogmatisme és contrari a la llibertat de pensament? Redacta una breu explicació sobre aquestes qüestions en poques línies. La biografia de Molins pot ajudar-te a exemplificar-ho, però també les entrades que tenim en aquesta web entorn de Miguel Servet i (encara que de forma no tan crua) Baltasar Gracián.

Abans que Molins, molts religiosos havien seguit aquesta senda mística cristiana que tan bé (i amb gran qualitat literària) personifiquen Sant Joan de la Cruz i Santa Teresa de Jesús. Aquests dos autors van ser glorificats i canonitzats malgrat que deien coses que podrien haver estat interpretades de forma retorçada. De fet, tampoc els van faltar problemes en vida i es van trobar en moltes ocasions amb la censura i la intolerància.

Encara que l’autor va morir en 1591, aquesta obra no va ser publicada fins a 1630. A què creus que va poder haver-se degut? Et sembla que els poemes del Càntic espiritual són molt religiosos segons “el rigorós”… o tal vegada les maneres d’expressar-se indiquen una altra cosa?

Algunes pistes: aquest poeta parla d’amor, de bellesa, d’esbarjo… assimilant-los al diví. Això (i altres coses) van ficar en problemes a Juan de la Cruz en la seva ordre, la dels carmelites, li va costar presó… encara que finalment va poder desenvolupar la seva obra.

Com diuen Martín i Motis, el misticisme de Miguel de Molinos “res tenia que no hagués rebut d’antic l’aprovació de l’Església en els escrits dels grans místics espanyols i de sant Francesc de Sales, abandonant tot aparell d’èxtasi i visions molt abundants en els escrits de santa Teresa, reduint el seu camí de perfecció a l’ideal brahmánico de l’anihilació del sentit i l’enteniment, el silenci o mort místics, on s’esvaeix la paraula, el pensament i la voluntat i parla Déu amb l’ànima i li ensenya la més alta saviesa”.

Però el capellà turolense no va comptar amb el beneplàcit que sí que van tenir altres místics. No sols això, sinó que va ser castigat molt durament. L’acostament a la divinitat mitjançant la contemplació com a anihilació i recolliment, l’oració de la quietud, la suspensió de la paraula i l’enteniment… tot això caurà sota la sospita teològica. La desgràcia de Molinos va ser que la seva popularitat, l’èxit que tenien les seves doctrines va atreure enveges en la cúria papal, moguda per interessos polítics.

La Companyia de Jesús exercia un poder immens a Roma i en gran part de la cristiandat. La seva influència era immensa en el doctrinal i en l’educatiu, i les doctrines tan seguides de Molinos eren un obstacle. Això explica els atacs furibunds que li van portar a ser processat. La Inquisició espanyola va acollir amb satisfacció la condemna del molinosisme (que estava molt estès a França, Itàlia i Espanya) i del seu líder i seguidors.

Potser, en rebutjar i castigar les doctrines quietistes de Molins, l’Església catòlica va perdre l’ocasió d’haver-se acostat a una comprensió més universal del fet religiós.

Un paral·lelisme, relacions “reals” i influències de Miguel de Molinos

Altre il·lustre aragonès a Roma

Unes dècades abans, un altre aragonès, aquest de Peralta de la Sal, havia deixat a Roma un rastre important. José de Calasanz (1557-1648) és un dels grans noms de la història de la Pedagogia. Va ser a la ciutat dels papes on va emprendre les iniciatives que van fructificar en la creació d’escoles gratuïtes i populars. El fundador de l’Escola Pia, amic i valedor de Galileu i de Campanella, també se les havia vist amb els jesuïtes, que no veien amb bons ulls les alternatives al seu monopoli educatiu.

Explora en la biografia de Josep de Calasanz i resumeix les seves aportacions a la història de l’educació.

Cristina de Suècia, una reina diferent

Miguel de Molinos va mantenir una intensa relació, sobretot epistolar, amb l’ex regna Cristina de Suècia (1626-1689). Dona d’una gran inquietud intel·lectual (en la seva joventut havia anomenat al filòsof René Descartes a la seva cort a Estocolm), després de la seva abdicació i posterior conversió al catolicisme, havia viscut entre Roma i altres ciutats europees. S’havia destacat per la seva llibertat de pensament (el que l’atreia no poques crítiques en l’ambient romà, molt conservador) i es va sentir atreta pel quietisme proposat per Molins.

Cristina de Suècia és un personatge molt interessant perquè va trencar molts motlles en la seva època. Va nedar contra corrent en qüestions molt sensibles (com la religiosa, en renunciar a la ferma tradició protestant de la seva dinastia, o els rols de gènere i afectiu-sexuals als quals va desafiar). Explora una mica en la seva biografia. Hi ha un clàssic del cinema de tots els temps: la pel·lícula La reina Cristina de Suècia (1933). Té una trama romàntica més aviat edulcorada, però només per veure la manera en què omple la pantalla la gran actriu Greta Gràcia… val la pena. Es pot accedir a ella fàcilment en diferents plataformes. Més recent, de 2015, també se centrava en la seva figura la pel·lícula canadenca Reina Cristina Armas Rojas (basada en l’obra de teatre La Regni-Garçon).

Autor influent

Miguel de Molinos ha influït en les obres literàries de Ramón María del Valle Inclán (qui en el seu llibre El llum meravellós aborda qüestions relacionades amb la reencarnació i el karma) i Ramón J. Sender (especialment, en la seva novel·la El botxí afable). També, de forma molt nítida en María Zambrano (parla del no-res com a “exercici creador”, cerca l’ideal en la veritat). Aquesta gran filòsofa, que va reflexionar sobre les relacions entre el diví i el poètic, recull en molts dels seus llibres (entre ells, Clars del bosc) les idees del pensador aragonès i va publicar un article titulat “Miguel de Molinos reaparegut” (revista Ínsula, 1974), en el qual es preguntava: “No serà que la poesia sempre camina aparellada amb la mística, que sigui ella mateixa en una certa manera una mística?”.

El quietisme ha quedat tancat en un tòpic que no és exacte: la seva identificació gairebé exclusiva amb el pensament oriental. Segons Tellechea, Molinos és el pioner del lliure pensament i pare del racionalisme modern; és un teòsof emparentat amb l’Orient (…), és el cim de la mística espanyola (…) i representa una manera aragonesa de ser heretge”.

Gairebé a manera de conclusió… vist tot això amb ulls del segle XXI, no és fàcil entendre com els detalls i matisos entorn de qüestions que en el fons són tan íntimes (l’ànima, el coneixement d’un mateix, la pau interior…) podien aixecar tantes passions, portar a la mort o a la presó als qui se sortien del dogma, encara que per a res qüestionessin el subjecte autèntic de la fe. En classe podeu comparar i debatre sobre conflictes i situacions que avui dia poden recordar aquelles del passat. El tema té moltes, moltíssimes lectures.

Molinos, recuperat

 

Des de Muniesa, la seva localitat natal, es reivindica també la figura de Miguel de Molinos, qui dona nom a un Centre d’Estudis. Aquesta entitat cultural, adscrita a l’Institut d’Estudis Turolenses, intenta recuperar la memòria d’un dels seus fills més il·lustres.

Hem seleccionat quatre frases que donen pas a alguns dels primers capítols de l’obra principal de Miguel de Molinos, la Guia Espiritual.

    • Perquè Déu descansi en l’ànima, s’ha de pacificar sempre el cor en qualsevol inquietud, temptació o tribulació.
    • Encara que l’ànima es vegi privada del discurs, ha de perseverar en l’oració i no afligir-se, perquè aquesta és la seva major felicitat.
    • No s’ha d’afligir l’ànima ni ha de deixar l’oració per veure’s envoltada de sequedats.
    • Perquè l’ànima arribi a la suprema pau interior, és necessari que Déu la purgui a la seva manera, perquè no basten els exercicis i mortificacions que ella pugui prendre per la seva mà.

La paraula “ànima” apareix en les quatre frases: per què creus que li dona tanta importància? Creus que el missatge és optimista o pessimista? Dona esperances, dona consells? Assenyala obstacles i inconvenients? Creu que poden superar-se?

Encara que sigui poc conegut, pot dir-se que Miguel Molinos pot ser apreciat des de l’actualitat perquè aborda qüestions universals que preocupen l’ésser humà des del principi dels temps. Se sigui creient o no… sempre hi ha una part de nosaltres que en algun moment, per fugaç que pugui ser, cerca una explicació transcendent, una petita llum, una connexió amb un una cosa ideal… “I pobre home en somni / sempre buscant a Déu entre la boira”, deia el gran poeta Antonio Machado (poema “És una tarda cendrosa i mústiga”, en Solituds, Galeries i altres poemes, 1907).

Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados

Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Govern d’Aragó en 1993.

DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Departamento de Educación, Cultura y Deporte

Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65

Colabora: