Miguel Servet
Màrtir de la llibertat de consciència
Villanueva de Sijena, 1511 – Ginebra, 1553
Fill del notari Antón Serveto, de família infanzona, Miguel va mostrar des de nen talent i aplicació per a les lletres: va aprendre llatí, grec i hebreu a l’abadia de Montearagón i més tard estudiaria Dret i Teologia a Tolosa. Anomenat pel seu parent Joan de Quintana, que arribaria a ser confessor de Carles I, li va acompanyar com a patge i secretari per Alemanya i Itàlia. En 1530 va presenciar la coronació del rei Carles com a emperador a Bolonya: tanta ostentació li semblava indigna de l’autèntic esperit cristià. També va estar amb Quintana en ciutats com Granada i Valladolid (on va assistir a processos de la Inquisició) i va acudir a la Dieta d’Augsburg, on va poder comprovar la impossibilitat d’entesa entre el catolicisme i el luteranisme.
Vida
La Reforma pregonada per sectors del clergat era ja una metxa presa a Europa. Serveto se sentia pròxim a les propostes moderades d’Erasme de Rotterdam. Havia conegut reformistes a Tolosa: li interessaven les seves idees, però no combregava amb elles, plantejant-se interrogants, qüestionant moltes coses i sense creure’s res del tot. Amb tot just vint anys viatja per ciutats de Centreeuropa, coneix els reformistes Ecolampadio a Basilea i Bucero a Estrasburg i convenç a un impressor per a publicar el seu tractat de teologia Set llibres dels errors sobre la Trinitat. El llibre deslliga les ires de protestants i de catòlics. Des d’Espanya, la Inquisició intenta que es lliuri per a ser jutjat. L’aragonès no sols no es retracta, sinó que en Diàlegs sobre la Trinitat i sobre la justícia al regne de Crist es reafirma en les seves tesis: reconeix un Déu únic, però nega el dogma de la Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant), del qual no veu referències en la Bíblia, i manté que Jesús, el fill de Déu, és humà, un intermediari perquè l’home conegui a Déu.
Després de conèixer al reformista Juan Calvino a París, amb qui molt aviat xocarà, canvia de nom i, com Michel de Villeneuve, s’instal·la a Lió on treballa com a corrector de proves en una impremta. Va adquirir coneixements sobre Medicina, Filosofia i es va guanyar prestigi amb reedicions com la Geografia de Ptolemeu. Estudia Medicina a París, on aprèn anatomia amb Vesalio, practica disseccions i escriu sobre xarops.
En la capital francesa imparteix classes sobre Geografia, Astronomia i Astrologia. Heterodox per a tots, el seu Discurs en pro de l’astrologia deslliga noves ires (el seu llibre és cremat), viatja a Montpeller a ampliar estudis i reprèn la seva relació amb els impressors de Lió; per a ells edita i corregeix llibres científics i bíblies. Exerceix com a metge a Charlieu i, des de 1540, a Vienne del Delfinat. Aquí es naturalitza com a francès.
Viu tranquil a Vienne, però no cessa en els seus projectes. Calvino, que ja és cap polític i religiós a Ginebra, li envia el seu llibre Institució cristiana, i l’aragonès li ho retorna ple de ratllades i anotacions, juntament amb una còpia del seu llibre Restitució del cristianisme (editat en secret amb les inicials MSV), que acaba d’enemistar-li amb el líder reformista. En aquesta obra, Servet insisteix en les seves teories contra el dogma de la Trinitat, explica que tot el que existeix en el món emana directament de Déu, considera que l’home és incapaç de pecar fins als vint anys i que els sagraments (tan sols baptisme i eucaristia són imprescindibles) han d’administrar-se a partir d’aquesta edat. Proposa suprimir la burocràcia i la jerarquia a l’Església, amb un contacte més directe del creient amb Déu.
Obra
L’obra de Servet és un cant a la tolerància religiosa. Comparteix arguments amb diferents faccions protestants, però és vist amb desconfiança (i fins i tot amb hostilitat) per molts dels seus líders. En la Restitució del cristianisme descriu la circulació menor o pulmonar de la sang. Per a Servet, l’ànima resideix en la sang i en passar pels pulmons és revitalitzada per l’esperit de Déu, que està en l’aire.
Tot això era un escàndol per a molts. Les idees exposades per Servet en la seva obra mestra seran condemnades, els seus exemplars seran confiscats i destruïts. Les incògnites sobre l’autoria anònima seran aviat buidades a causa de l’exemplar enviat temps enrere a Calvino.
Servet va ser capturat a Vienne, però va aconseguir escapar. Sentenciat a mort, es va cremar en aquesta ciutat un ninot representant-li al costat dels seus llibres. Després de quatre mesos en parador ignorat, se’l va reconèixer a Ginebra i va ser delatat a Calvino. Jutjat per heretge en un procés irregular, un tribunal li va condemnar a morir en la foguera. El 27 d’octubre de 1553, en el barri ginebrí de Champel, va cremar a foc lent, entre enormes sofriments, un dels paladins de la llibertat de consciència.
Referències
- Obras Completas, en sis volums, editades per Ángel Alcalá, entre 2003 y 2006 por Prensas Universitarias de Zaragoza.
- José Luis Cano (2002): Miguel Servet y el doctor de Villeneuve. Zaragoza: Xordica.
- Antón Castro (1993): “Miguel Servet o la transparencia del mal”, en Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados (66-71). Zaragoza: Gobierno de Aragón.
- Gran Enciclopedia Aragonesa on line: http://www.enciclopedia-aragonesa.com/monograficos/biografias/miguel_servet/default.asp
- Podcast del programa “Acontece que no es poco”, de Nieves Concostrina en la SER dedicado a Servet.
Activitats didàctiques
El temps de Servet
A Miguel Servet li va tocar viure una època de grans canvis. En la primera meitat del segle XVI es van consolidar tendències esbossades en segles anteriors, que pilotaran el pas de l’Edat mitjana a l’Edat Moderna.
Cerca aquestes definicions: Humanisme – Renaixement – antropocentrisme
L’Humanisme, lligat al Renaixement com a moviment cultural i artístic, supera els plantejaments de l’escolàstica medieval: l’home passa ara a ser el centre.
El feudalisme dona pas a la formació de poders forts i centralitzats i els reis s’imposen als senyors: més aviat els posen al seu servei. La monarquia autoritària es generalitza com a concepció del poder, i té a l’Església un ferm aliat.
Malgrat aquesta consideració que Déu ja no està al centre de tot, continua havent-hi una aliança decisiva entre l’autoritat política i el poder religiós. Fins i tot encara que a vegades entrin en competència, tots dos poders són conscients que es necessiten mútuament.
A més de la perspectiva global construïda gràcies al contacte amb un nou món a l’altre costat de l’Atlàntic, el camp de les mentalitats va tenir un gran estímul amb la invenció de la impremta. El flux de coneixements i l’intercanvi d’idees van adquirir major velocitat i van arribar a més gent. Aquest major accés a la cultura va motivar que molts dogmes fossin qüestionats i, amb ells, algunes instàncies de poder.
Des del nord d’Europa arriben corrents de pensament religiós que es replantegen algunes de les doctrines del catolicisme. Sense arribar a enfrontar-se a elles, Erasme de Rotterdam promou una religiositat allunyada de cerimònies, personal, basada en la senzillesa dels orígens, fidel a les escriptures. Erasme va ser molt influent… no sols en Servet. En el regne d’Aragó (que ja havia tingut contacte amb l’humanisme italià), molts científics i pensadors se sentiran atrets per les seves idees.
En ella, pots llegir breus biografies de Juan Sobrarias, Gaspar Lax, Pedro Sánchez Ciruelo, Fernando de la Enzina, Miguel Mezquita i Miguel Donlope. En quines disciplines van destacar? Quines conseqüències va tenir en les seves vides el mantenir opinions al marge de l’oficial i autoritzat? Indaga una mica més en la vida d’algun d’ells, el que prefereixis.
Erasme obrirà un dels canals pels quals el frare alemany Martín Luter i altres, com Juan Calvino (enemic declarat, i de quina manera, del nostre protagonista), circularan amb major estrèpit.
La Reforma protestant. Un assumpte religiós… i polític
En 1517, l’agustí Martín Luter va clavar a la porta de l’església de Wittenberg (a la Universitat de la qual ensenyava Teologia) unes fulles amb les anomenades “noranta-cinc tesis”, en les quals qüestionava pràctiques exercides per l’Església, denunciava el luxe i la corrupció de la seva jerarquia, posava en dubte molts dogmes, i convidava al debat.
Cita les principals idees que reflectia Luter en les seves tesis.
Luter s’oposa al poder del Papa i al seu monopoli en la interpretació de la Bíblia. Reclama la reforma de la cúria, la supressió del celibat i dels sagraments (excepte el Baptisme i l’Eucaristia).
El document va tenir una àmplia difusió gràcies a les tècniques d’impremta i distribució. L’Església catòlica, habituada des de segles enrere a participar en el poder temporal i a administrar influència, va encaixar molt mal aquest desafiament que, realment, afectava també els poders polítics vigents.
Molts prínceps alemanys van aprofitar la situació per a oposar-se a l’emperador. Aquesta dignitat estava en mans de Carlos, titular per herència de la monarquia hispànica i de l’Imperi alemany. Els intents per acostar postures (com la Dieta d’Augsburg) van fracassar i molts pensadors (el propi Servet, com hem vist) es van veure atrets per la Reforma. Però molts d’ells (Calvino i altres) també cauran en el dogmatisme i en la creença que només a ells assisteix la raó.
Europa es veurà durant dècades embolicada en guerres de religió. En 1555, la Pau d’Augsburg va deixar fixat que cada príncep alemany podria triar la seva pròpia religió, que seria la dels seus súbdits.
La resposta teològica a la Reforma va venir de la pròpia Església catòlica: el concili de Trento (1545-1563) va buscar aclarir punts doctrinals i organitzatius, corregir abusos i millorar la formació i cura de la moral dels clergues. Però va fracassar a l’hora de bastir ponts amb els reformistes: de Trento sorgirà la Contrareforma, l’Església es tanca més en si mateixa i es potencien mecanismes repressius com el Tribunal de la Inquisició.
La coronación del emperador Carlos
Com s’ha dit, el jove Servet va quedar impactat (negativament) per la pompa i ostentació que van envoltar a la coronació de l’emperador Carles a Bolonya, amb la submissió d’una Església a la qual veia molt allunyada de l’autèntic esperit cristià.
Aquest fet va tenir una manifestació artística molt notable en un lloc que val la pena ser visitat: Tarassona. La seva casa consistorial, un magnífic palau renaixentista construït a mitjan segle XVI, mostra un fris que representa aquest esdeveniment.
I si pots veure’l en viu, molt millor. Aquesta ciutat aragonesa i el seu entorn, en la rodalia del Moncayo, tenen moltes coses que veure.
Els equívocs sobre el seu origen
Encara hi ha alguna biografia de Miguel Servet en la qual se situa el seu naixement a Tudela (Navarra), i també es data el mateix en 1509. Però no: Miguel Servet Conesa va néixer a Villanueva de Sijena en 1511. Els equívocs obeeixen al fet que ell mateix es va veure obligat a jugar a la distracció en la seva atzarosa vida, s’ocultava sota pseudònims i acrònims en l’autoria de textos polèmics que podien causar-li problemes, impostava noms i col·locava dades falses en els processos judicials… Així, trobem referències com Michael Servetus, Michael Villanovanus, Michel de Villeneuve o M.S.V.
El que també va fer va ser eliminar la “o” final del seu cognom (Serveto, lloc de la vall de Chistau d’on procedia la seva família). Durant un temps també es va pensar que aquest joc d’identitats ocultes obeïa a un origen judeoconverso que considerava oportú amagar, però no sembla ser el cas, malgrat que la seva branca materna si que tenia vincles amb el llinatge dels Zaporta.
Una altra visita imprescindible: Villanueva de Sijena. La localitat on va néixer Miguel Servet compte dins del seu patrimoni amb un Monestir que ha travessat enormes vicissituds i que avui dia val la pena ser visitat. Per descomptat, la casa natal del nostre protagonista, que és seu de l’Institut d’Estudis Sijenenses Miguel Servet:
La circulació pulmonar de la sang
Servet, perseguit fins al cap de mort
Miguel Servet ha passat a la Història per alguna cosa que, en realitat, va ser secundari dins de la seva obra i el seu pensament. Potser per això va passar desapercebut durant segles. En el llibre V de la Restitució del Cristianisme descriu la circulació menor o pulmonar de la sang: aquesta és impulsada des del cor cap als pulmons (a través de les artèries pulmonars), on és oxigenada i retornada per les venes al cor; des d’aquí és distribuïda a totes les parts del cos per a tornar una vegada que ha baixat la concentració d’oxigen i reiniciar el cicle.
Pot resultar estrany que en un tractat de Teologia es descrigui un procés anatòmic. Segons la Bíblia, l’ànima es troba en la sang, injectada per Déu a través de la respiració. Servet creu que per a entendre l’ànima humana cal conèixer abans el funcionament de la circulació sanguínia pel cos.
En el segle XIII, el metge egipci Ibn an-Nafis havia anticipat aquesta teoria. Hi ha constància que el seu manuscrit, oblidat durant segles, estava a Venècia en 1521, i bé podia haver estat conegut una mica més tard per Servet. Est, en fi, va ser el primer a descriure aquest procés a Occident. Malgrat tot, el mèrit s’atribuiria més tard a l’anglès William Harvey, qui havia fet la mateixa descripció en 1616 (diverses dècades després de la mort de Servet). Seria el filòsof i matemàtic alemany Gottfried Leibniz (un dels grans pensadors racionalistes del segle XVII) qui recuperaria la memòria de l’aragonès. Un Servet al qual, fins i tot després de mort, va perseguir l’aire d’home maleït i clandestí.
Després de la seva mort, les autoritats calvinistes, els inquisidors catòlics i protestants, a França, a Alemanya… van intentar destruir tota l’obra de Servet. En alguns cercles clandestins (Basilea a Suïssa, Pàdua a Itàlia…) es va intentar preservar el seu llegat. Tan sols tres originals de la Restitució del Cristianisme (dels vuit-cents que es van imprimir) han arribat als nostres dies. Els il·lustrats del segle XVIII, amb Voltaire al capdavant, li van reivindicar com a paladí de la llibertat de consciència.
Servet avui
Miguel Servet respon al perfil de l’autèntic humanista, interessat en múltiples sabers i coneixements, disposat sempre a aprendre i a experimentar. Suma a això la valentia, la fermesa (que alguns podrien dir arrogància, supèrbia i insolència), la certesa en els seus plantejaments fins i tot a l’hora d’expressar els seus múltiples dubtes. La coherència i la fe en el seu dret a expressar lliurement les seves idees acabarien costant-li la vida, però li van reservar un lloc en la posteritat.
Avui dia, es reconeixen els mèrits i la genialitat de Miguel Servet, qui dona nom al principal complex hospitalari de la nostra comunitat autònoma (aquest al qual molts saragossans continuen dient “la Casa Gran”). Com diu Ángel Alcalá, “desconèixer-li és crim de lesa pàtria aragonesa”.
Busca referències a Miguel Servet en diferents àmbits quotidians, a Aragó, i fora d’Aragó (carrers, premis, monuments, etc.).
Miguel Servet y el doctor de Villeneufve
Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació editada per l’editorial Xordica amb el patrocini de l’Obra Social d’Ibercaja.
Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados
Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Gobern d’Aragó en 1993.
DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
Departamento de Educación, Cultura y Deporte
Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65
Colabora:
