Select Page

Marco Valerio Marcial

L’enginy i la contradicció, l’essència de l’humà

Bilbilis, 40-104

Aquest membre d’una família de notables locals que va estudiar lleis i declamació a Tarraco, va marxar a Roma per a prosseguir la seua carrera sota l’empara de Sèneca. La caiguda en desgràcia del cordovès sota l’autoritat de Neró li va deixar desemparat i pobre, obligat a exercir oficis de diversa índole (entre ells el de soldat).
Rondava els quaranta quan els seus escrits van començar a fer-li popular en l’atrafegada i bulliciosa Roma i a gaudir del favor dels poderosos. Corria l’any 80. L’emperador Tito va inaugurar l’amfiteatre Flavio (el Coliseu) i Marcial va compondre en to celebratorio el Liber Spectaculorum. La protecció imperial prosseguiria amb el successor Domiciano i va ser un gran aval per a la seua carrera literària.

 

Vida

Marcial és el mestre de la poesia epigramàtica, un gènere caracteritzat per la brevetat i l’enginy. L’obra de la seua vida, recopilada en quinze llibres, són els Epigrames: uns mil cinc-cents textos breus i incisius, exercicis de precisió i agudesa amb motius sovint festius, a vegades dedicatorios i elegíacs (gènere en el qual destapa enorme sensibilitat) i, sobretot, satírics.

Marcial retrata amb singular mestratge les misèries i les grandeses de la vital i cosmopolita ciutat de Roma: una societat desenfadada i injusta que coneix a la perfecció. Lluny de narrar gestes i secundar gèneres retòrics, el bilbilitano critica la hipocresia, reflexiona sobre la condició humana i les seues contradiccions… i adula a qui li convé. Antón Castro li qualifica de “servil i lisonjero amb els senyors” i “sarcàstic i procaç amb els immorals i els cretins”. Però, afegeix l’escriptor gallec-aragonès, mitjançant una poesia definida per la senzillesa, l’espontaneïtat, la precisió i l’elegància, el hispanorromano “se sap un moralista i la seua vocació és la de restituir una visió humanista i no la de destruir una reputació”.

Obra

Amic d’escriptors com Plinio el Jove, Juvenal i Quintiliano, Marcial té un punt rondinaire: es queixa del cara que és la vida, dels desavantatges de la gran ciutat, de la monotonia i la servitud de buscar patrons i haver de fer-los la gara-gara en passejos, converses, termes i sopars. Troba buida una vida social de la qual forma part; té propietats i servei d’esclaus; gaudeix de notorietat en els ambients culturals de Roma (és plagiat, i això dona idea del seu èxit), però continua queixant-se, fent-se veure més desgraciat i necessitós del que és. Transitant d’allò més purament líric a l’obscè, del digne al rèptil… li agrada abundar en la paradoxa: “Les meves pàgines són entremaliades, però la meva vida és honesta”.

Bilbilis

Aquest caràcter estudiadament rondinaire és una de les claus de lectura de la seua obra, en la qual es detecta també una certa nostàlgia retòrica de la seua pàtria, idealitzada, a la qual tornarà. La decisió es farà ferma a la fi del segle, quan els aires del poder canviïn la seua adreça, i a la dinastia Flavia succeeixin els mandats de Nerva i Trajà. Marcial perd els favors imperials i, abans de veure’s més compromès, avançada l’edat madura i amb el suport de la seua admiradora Marcela, una hisendada local, emprendrà el retorn a Bilbilis.

Irene Vallejo recrea el retorn de Marcial a la seva terra, albirant la solitària Muntanya Cayo, retrobant-se amb el Xaló, i sintetitza les seues sensacions: “Sota el cel tranquil de Celtiberia, amic Marcial, dormiràs com un tronc (…). [Gràcies a la teua benefactora Marcela], escaparàs per fi a l’amenaça de la misèria, que mai et va abandonar del tot a Roma”. L’escriptora saragossana compendia també les seves contradiccions: “Coneixeràs per fi la calma, però deixaràs d’escriure. Amb l’estómac ple, la teva ràbia s’apaivagarà i deixaràs enrere la teva disfressa de nen terrible (…). Quan estaves a Roma, t’irritava la vida artificial i la hipocresia que observaves al teu voltant. Estaves fart d’afalagar als poderosos. Llavors la nostàlgia et dictava poemes en els quals enumeraves els aspres noms de la teua terra. Bé, ja has tornat al teu petit paradís d’assossec. Aviat començaràs a rondinar entre dents, remugant la teua enyorança de les reunions, els teatres, les biblioteques de Roma, l’agudesa del teu cercle social, els plaers i la bullícia de la capital; en suma, de tot el que has deixat per afany de tranquil·litat”.
A la seua mort, Plinio el Jove va dir d’ell: “Marcial era home enginyós, agut i mordaç, quan escrivia posava molta sal, molta fel i no menys candor”.

Punyal

{

Un punyal al qual un petit cercle marca en la seua corba fulla. A aquest ho va temperar rusiente el Xaló amb les seves aigües gelades.

- Marco Valerio Marcial

Activitats didàctiques

L’entorn i el context dels Epigrames

Els Epigrames de Marcial tenen un indubtable valor documental: aporten informació de primera mà sobre la societat romana del segle I de la nostra era. Un moment de gairebé culminació de l’expansió territorial, apogeu polític-militar, consolidació de l’administració, del dret, de la cultura… un món globalitzat entorn del Mediterrani, el Mare Nostrum. L’obra de Marcial es queda més en el quotidià, però reflecteix aquest dinamisme: mobilitat geogràfica entre les províncies perifèriques i la metròpolis, oportunitats (limitades) de promoció social i professional… i reflecteix també injustícia, desigualtat, i les dues cares que pot mostrar la fortuna.

Cerca en internet informació sobre els emperadors que van governar Roma durant els anys aproximats de l’estada de Marcial en la capital de l’Imperi (65 a 100 després de Crist): eren tots de la mateixa dinastia? et crida l’atenció algun episodi que va protagonitzar algun d’ells? Com van accedir al tron i com van morir? En el text es nomenen altres personatges: alguns d’ells són hispanorromans com a Marcial: Sèneca, Quintiliano (també l’emperador Trajà). Indaga sobre les seues biografies.

Suggeriments

Historia de Roma, de Indro Montanelli

És un clàssic amb moltes reedicions, redactat en un estil amè i desenfadat. Pots buscar en ell les descripcions que fa del dia a dia de la vida a la Roma d’època imperial, de la bullícia, de les petites misèries (i algunes grandeses) que es reuneixen en aquesta ciutat… Et permetrà reconèixer millor l’ambient que va viure i va retratar Marcial. I, atenció, et divertirà.

Cómo vivían los romanos (BBC, 2012), de Mary Beard

Aquesta especialista anglesa en el món clàssic (i magnífica divulgadora) desgrana en tres episodis la vida quotidiana a la ciutat de Roma, atenent especialment sectors menys afavorits, i amb una gran presència de les dones.

Marco Valerio Marcial: Epigramas. Versió completa de Segona edició

Prem el següent botó i podràs accedir al llibre editat per la Institució Fernando el Catòlic (1986), amb text, introducció i notes de José Guillén i revisió de Fidel Argudo. En ell apareix l’obra d’Epigrames de Marco Valerio Marcial. Dona-li un cop d’ull i incideix en la consideració de la dona en època romana.

La qüestió de gènere

El paper de la dona en època romana és un tema a tenir molt en compte. Marcial, fill del seu temps, no surt precisament airós d’aquest tràngol. Criden l’atenció les seues invectives, en ocasions grolleres, cap a dones que formen part d’aquest univers mundà (la botiguera, la prostituta, etc.) del qual Marcial participa. Però també és delicat en la descripció de la bellesa i la bondat (les més de les vegades personificada en el femení) i en la lloança de virtuts de la dona o la nena plorada en alguna de les triaves. Pots buscar algunes d’aquestes referències en els dos pdf que t’has descarregat, que contenen els Epigrames.

En les referències que citem (com la breu biografia d’Antón Castro) hi ha algunes al·lusions a la seva vida privada i a la seva relació amb les dones. I és molt cridaner que el seu retorn a Bilbilis estigués molt condicionat per l’admiració de Marcela. Cerca més informació sobretot això.

“Marcial, el peregrino en su patria”, d’Antón Castro i José Luis Cano

En la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados (entre les pàgines 12 i 17), hi ha algunes al·lusions a la seva vida privada i a la seva relació amb les dones. I és molt cridaner que el seu retorn a Bilbilis estigués molt condicionat per l’admiració de Marcela.

Antón Castro i José Luis Cano

La crítica de costums

A vegades, la dona és “víctima” d’una retranca que, en certa manera, no té gènere i és universal (també travessa èpoques, i en aquest sentit, molts textos de Marcial mantenen tota la seua vigència). La denúncia de vicis com la presumpció: “Ets bella, ho sabem; i jove, és veritat; i rica, doncs, qui és capaç de negar-ho? Però, quan et lloes, Fabula, massa, ni rica ni bella ni jove ets” (Epigrames, I, LXIV). Aquest missatge vindria a equivaler a un “Digues-me del que presumeixes i et diré del que manques”, i forma part d’aquesta crítica de costums i moralisme de la qual fa gala el bilbilitano.

La ironia davant la picardia

Per exemple, al taverner que embeni vi aigualit li dedica aquesta frase: “La verema està xopada per les pluges contínues; encara que vulguis, taverner, no pots vendre vi pur” (I, LVI).

Tampoc escatima sarcasme davant els plagiadores i (en aquest cas) “intèrprets” de la seva obra: “El llibre que recites, Fidentino, és meu; però quan el recites malament, comença a ser teu (I, XXXVIII).  En temps en què la propietat intel·lectual i els drets d’autor no eren matèries fàcils de defensar, Marcial reivindicava la integritat de les seues creacions. Un altre exemple de vigència.

El comentari faltón, no exempt d’una certa finor

“Zoilo, per què embrutes la banyera rentant-te el cul? Perquè s’embruti més, submergeix el cap, Zoilo” (II, LXII). Al bo de Zoilo li dona el seu parer sobre la qualitat dels seus pensaments (els posa a l’altura de la merda). Sobren més comentaris. Avui parlem de zascas i de troleos, però… com veus, res és nou. Marcial podia arribar a ser feridor, però mai tòxic (o sí?, què penses?).

Cerca entre els centenars d’Epigrames, tres que et semblin actuals, que et cridin l’atenció, reflexions que comparteixis o pensis que són vigents avui dia. En aquesta edició descargable hi ha molts elements i notes d’ajuda, que faciliten molt la seua comprensió.

La volta a l’origen: tancar el cercle a la vora del Xaló

En els Epigrames Marcial parla molt de la pàtria que va abandonar en la joventut, i a la qual acabarà tornant. La idealitza des de la distància.

El nostre escriptor neix en una Celtiberia que un parell de segles enrere havia cremat en rebel·lia enfront de l’invasor romà. Un país que portava ja dècades sota la pacificació imposada pel vencedor (això va ser la Pax Romana), que sota aquest domini va prosperar econòmicament i que es va incorporar al món romà (recorda el que hem comentat en el primer paràgraf).

Tal vegada pots trobar notícia de vestigis romans en la teua localitat. Investiga sobre això. Si existeix un passat romà recognoscible, està musealizado o s’exhibeix d’alguna manera?

La vigència de Marcial

L’agut i concís dels Epigrames, l’apel·lació a valors i a temes més o menys universals, han facilitat que aquesta obra no hagi envellit tant com han pogut fer-ho unes altres. Amb tots els seus matisos, les grandeses i misèries de la condició humana travessen els segles. Així, alguns consideren a Marcial pioner i predecessor dels autors conceptistes, emparenten la seva obra amb fórmules sentencioses i gèneres fundats en la brevetat i en el concepte: des de l’aforisme fins a l’haiku japonès.

Comptat i debatut, la posteritat ha tractat bé a aquest bilbilitano. Humanistes del segle XVI, latinistas, erudits i moralistes, el mestre del conceptisme barroc Baltasar Gracián (coterráneo seu, per cert), l’il·lustrat Juan de Iriarte, entre molts altres, fins a investigadors més contemporanis l’han estudiat i comentat.

Si observes l’obra, en el fons de l’escena, s’aprecia una inscripció llatina que, traduïda, diu: “Art, tant de bo poguessis plasmar la conducta i l’esperit, no hi hauria en la terra pintura més bella”. És una més de les mostres de profund lirisme que, entremesclat de frases més prosaiques, ens va regalar Marco Valerio Marcial.

Retrato de Giovanna Tornabuoni (1488), Domenico Ghirlandaio 

Marcial el travieso

Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació editada per l’editorial Xordica amb el patrocini de l’Obra Social d’Ibercaja.

Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados

Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Govern d’Aragón en 1993.

DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Departamento de Educación, Cultura y Deporte

Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65

Colabora: