Select Page

Isabel de Portugal

La pacificadora, la generosa, la pacient

Saragossa, 1271 – Estremoz, Portugal, 1336

Isabel va néixer en el palau de la Aljafería, residència de reis cristians com abans ho havia estat de moros. Era filla de Pere III d’Aragó i Constança de Sicília, que sintetitzaven la vocació mediterrània de la Corona.

El seu pare va viure un regnat turmentat per conflictes exteriors amb França i amb el Papa, que li va excomunicar. També degué afrontar problemes interns amb la noblesa aragonesa, que li va arrencar el Privilegi General, i solucionar desavinences en la seva pròpia família (el seu germà Jaume II de Mallorca i el seu nebot Sancho IV de Castella, tebis en el suport exterior). Els disgustos i els enrenous li van portar a la tomba amb 45 anys.

Per a llavors, 1285, la nena Isabel, devota i de cor generós, ja havia estat sacrificada en nom de la geopolítica mitjançant un matrimoni convingut. Era regna consort de Portugal pel seu matrimoni amb el rei Dionís I, home culte, resolutiu i de gran personalitat que, malgrat no ajustar-se massa a la moral catòlica, sempre va tolerar el caràcter piadós i el lliurament absolut de la seva esposa cap als desfavorits.

La reina de Portugal va dedicar moltes hores i fons a l’atenció de malalts, ancians i captaires, va ordenar la construcció de convents, hospitals, escoles i orfenats… i va suportar sense estridències les infidelitats del seu marit, que van tenir el seu fruit en uns quants fills naturals. Mentrestant, ella donava a llum a Constança (que seria reina de Castella) i a Alfons, que havia de succeir al seu pare com a rei de Portugal… no sense problemes. Dionís era un administrador eficaç, culte prudent i innovador, i el seu regnat no va ser massa conflictiu, però en els seus últims anys es va ennuvolar per lluites successòries que van enfrontar al seu fill Alfons i a un dels seus bastards (Alfonso Sánchez).

Se sap que Isabel va mediar en aquestes disputes pel tron, arribant –es diu– a exposar-se enmig del camp de batalla. Algunes versions situen aquests successos enmig d’un enfrontament entre pare i fill (i no entre germanastres, ja que Dionís va semblar afavorir al plançó nascut fora del matrimoni). Després de la mort de Dionís en 1325, i assentat el seu fill en el tron, Isabel va peregrinar a Santiago de Compostel·la i al seu retorn va ingressar en el convent de Santa Clara-a-Velha a Coïmbra, que ella mateixa havia fundat, on va prendre l’hàbit de les clarisses i va continuar finançant obres de caritat. Anciana, va tornar a oposar la seva figura pacificadora davant les ambicions polítiques dels seus descendents: el seu fill Alfons de Portugal i el seu net Alfons de Castella. En aquestes cuitas caminava quan el va sorprendre la mort un 4 de juliol de 1336.
Se li van atribuir miracles després de la seva mort. L’Església la va beatificar en 1526 i, un segle després, en 1625, va ser canonitzada pel papa Urbà VIII.

Referències utilitzades

Antón Castro (1993): “Isabel de Portugal, una alondra de piedad”, en Antón Castro y José Luis Cano, Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados (pp. 42-47). Zaragoza: Gobierno de Aragón.

María Pilar Queralt del Hierro (2009): La rosa de Coimbra. Barcelona: Styria. Novela.

Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Isabel_de_Portugal_(santa)

Activitats didàctiques

El miracle de les roses, un pintor barroc

i els límits entre llegenda i història

Isabel semblava predestinada per a la santedat. Se li va batejar amb aquest nom en record de la seva bestia Isabel d’Hongria (canonitzada en 1235). I sol relacionar-se a “la nostra” Isabel amb una llegenda també atribuïda a la seua parent.

La tradició ens conta que un cert dia la reina portava entre les seves robes una gran quantitat de diners destinada als pobres. El seu marit el rei li havia prohibit donar almoines i quan aquest li va demanar que mostrés el que portava en el halda, les monedes s’havien convertit en un manoll de roses, evitant-se així la ira del marit.

Francisco de Zurbarán va representar a Isabel d’aquesta guisa en 1626, amb motiu de la seua canonització.

(També es conserva una efígie de Santa Isabel en la catedral vella de Coïmbra)

La veritat és que la iconografia i les versions al voltant de les dues santes, l’hongaresa i l’aragonesa, es confonen a vegades. Això deixa en l’aire una qüestió: On queda la llegenda i on la realitat? La tradició d’Isabel actuant d’amagat d’un marit irascible no sembla coincidir amb el que compten els historiadors sobre Dionís com una persona comprensiva (i fins i tot còmplice) amb les campanyes caritatives d’Isabel.

Busca informació en línia sobre el rei Dionís I de Portugal: hi ha qui li considera un dels puntals de la modernització i del sentiment nacional portuguès. En què es basen? Hi ha altres coses que es compten del rei quant a la seva vida privada. Això connecta amb el següent apartat.

El rei i la reina, la doble moral

És possible que el monarca tingués amb la seva esposa un acord tàcit de no posar objeccions a les activitats caritatives d’ella, mentre Isabel feia els ulls grossos cap als contínues infidelitats del marit. El rei, trobador i seductor, va tenir amants en gran quantitat i fills als quals després calia “col·locar”. La mateixa Isabel va afavorir l’educació i sosteniment privilegiat dels mateixos (un d’ells, precisament, disputaria sense èxit el tron al fill legítim, Alfons).

Aquest comportament extramatrimonial en àmbits privilegiats és un cas molt repetit al llarg de la història, i en moltes èpoques era tingut per “normal”. Això sí, sempre en la mateixa adreça: l’home podia mantenir aquesta “doble vida”, però ai de la dona adúltera! De ser descoberta, podia quedar marcada per a tota la vida… en el millor dels casos.

Traslladat als nostres dies, i més enllà d’assumptes de reis i poderosos… creus que avui dia es manté alguna cosa d’aquesta doble moral a l’hora de tractar qüestions sentimentals i d’índole sexual? Es veu de la mateixa forma a la persona que manté moltes relacions si és noi que si és noia?

Al marge d’aquestes reflexions, aquestes coses passaven també perquè, en les esferes de poder (i en altres més modestes), el matrimoni era un assumpte polític. Les noces eren fruit d’un acord entre Estats, una fórmula per a conciliar interessos, unir patrimonis i influències, assajar aliances enfront de tercers… En aquests casos, l’amor era això de menys (si apareixia era per casualitat), i no es veia malament que, una vegada complert el tràmit, el rei (en aquest cas) busqués donar curs als seus instints.

El matrimoni per raons d’Estat i aquesta consideració utilitària de la dona com a “fàbrica de successors” els hem vist amb més detall en parlar de la reina Petronila d’Aragó. Segle i mig separa a Isabel de la besàvia del seu avi Jaime, però les coses no canviaven molt, ni havien de canviar en molt de temps.

Les cases reials, els seus parentius…

i una absència cridanera

Sense perdre el fil de “matrimoni i política”, veiem que en el text s’han citat uns quants parentius i països de tota Europa. Afegim alguns per a compondre aquest mosaic tan curiós:

Els pares d’Isabel eren Pere d’Aragó i Constança de Sicília. Els seus dos germans majors serien reis d’Aragó (successivament Alfons III i Jaume II). La seva bestia, Isabel d’Hongria, era germana de Violante (la seva àvia, casada amb Jaume I). Isabel es va casar amb el rei de Portugal: el seu fill Alfons també ocuparia aquest tron. La seva altra filla, Constança, es casaria amb el sobirà de Castella, i el seu net regnaria aquí com Alfons XI.

Situa en un mapa d’Europa: Aragó, Sicília, Hongria, Portugal i Castella… Crida l’atenció la llunyania d’Hongria i… que no surti França, tan pròxima a Aragó, i tan relacionada amb la seva història en segles precedents.

Durant el segle XIII, les relacions d’Aragó amb el regne de França no van ser bones. De fet, van anar obertament hostils: la rivalitat per la influència sobre els territoris d’Occitània primer, les pugnes pel Mediterrani després… van separar als dos Estats, malgrat que temps enrere hagués estat corrent que els primers reis d’Aragó busquessin matrimonis al nord dels Pirineus, malgrat la presència decisiva de gascons, bearnesos, etc., en la conquesta de Saragossa per Alfons el Batallador, o pesi al continu flux canalitzat pel camí de Sant Jaume. La raó d’Estat tendeix a imposar altres relacions.

Per a finalitzar…

La festivitat de Santa Isabel

El 4 de juliol (data de la seva mort) és consagrat a aquesta santa, que és patrona de la província de Saragossa. La Diputació de Saragossa dona el nom de Santa Isabel als seus premis anuals assignats a entitats i col·lectius, i també a diferents certàmens d’art, narrativa, arts plàstiques, arts escèniques, guió audiovisual, etc.

Una nena a la Aljafería

El pati central de la Aljafería és conegut com a pati de Santa Isabel, en record de la il·lustre nascuda entre els murs del palau taifal. És fàcil imaginar una nena aparentment privilegiada, jugant al jardí, amagant-se entre arcs i tarongers, tal vegada aliena al paper que se li tenia reservat, potser en part conscient d’aquesta responsabilitat, preguntant-se per les absències del seu atribolat pare…

Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados

Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Govern d’Aragó en 1993.

DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Departamento de Educación, Cultura y Deporte

Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65

Colabora: