Select Page

Benedicto XIII, el papa luna

La diplomàcia, la tenacitat

i el desafiament

Illueca, 1328 – Peñíscola, 1423

Pedro Martínez de Lluna i Pérez de Gotor pertanyia a un dels principals llinatges d’Aragó. De nen va rebre preparació militar, però finalment els seus passos van ser dirigits cap a l’eclesiàstic en temps en què en aquest àmbit es conreava la política i la diplomàcia; va estudiar Lleis a Montpeller, on més tard seria professor de Dret Canònic. Home culte i enèrgic, després d’exercir diferents càrrecs clericals (canonge, ardiaca, prebost…) a Vic, Tarragona, Osca, Mallorca, Conca, Tarassona, Saragossa i València, el papa Gregori XI li va fer cardenal-diaca en 1375.

En aquells dies, els papes portaven diverses dècades a Avinyó, protegits pel rei de França a resguard dels perills i la conflictivitat de la ciutat de Roma. Dins de la cúria, Pedro va ser jutge emissari, destinat en no poques missions diplomàtiques, i va acompanyar a Gregori XI en el seu retorn a una (només aparentment) pacificada Roma en 1377. A l’any següent, el papa va morir i, entre tensions i amenaces, el conclave va triar a un italià, l’arquebisbe de Bari, que seria Urbà VI. Molts dels cardenals (francesos en la seva majoria) es penedien d’un acord que havia estat molt forçat i, quan van poder sortir de Roma, es van reunir en la pròxima ciutat de Anagni i van triar a Roberto de Ginebra com a nou papa (Climent VII), alternatiu al que s’havia quedat a Roma. El cisma a l’Església estava servit.

El prelat aragonès va ser un dels homes de confiança del papa Clement. Va aconseguir el suport de diversos Estats europeus (entre ells, les monarquies hispàniques) a la causa que havia tornat a instal·lar la seva seu en Avinyó. Es va guanyar un prestigi que, després de la mort de Climent VII en 1394, li va portar a ser triat per la gairebé totalitat dels cardenals com a nou papa: un Benet XIII que, a diferència dels seus antecessors, no es deixava manejar pel rei de França que, a poc a poc, va anar retirant-li el seu favor fins a demanar-li la renúncia en favor del papa de Roma en 1398. La negativa de l’aragonès va provocar un bloqueig militar sobre el seu palau de Avinyó, i la seva retirada a Nàpols en 1403.

Per a llavors, diversos cardenals havien negat la seva obediència a Avinyó. Tan sols els regnes d’Escòcia, Sicília, Castella i Aragó reconeixien al papa Lluna. Aquest basava la seva legitimitat en què tan sols ell era cardenal abans que es produís el cisma. Entre fracassats intents d’acord amb l’altra part, el suport a la seva causa era cada vegada menor i el garbull s’aguditzava en 1410, quan un nou papa va sorgir d’un concili celebrat a Pisa (on el d’Illueca va ser acusat de cismàtic, heretge i nigromante). Benet XIII continuava sent influent, per exemple, en la política de la Corona d’Aragó, i organitzava esdeveniments (com la Controvèrsia de Tortosa) per a reactivar el seu paper a l’Església.

El retir

En 1414, l’emperador Segismundo va convocar un concili a Constança per a fer creu i ratlla i poder triar un pontífex únic per a tota la cristiandat després de la renúncia dels tres papes “en circulació”. Ho va aconseguir amb dos d’ells, però va punxar en os amb l’aragonès, que també va tancar l’orella a les peticions del predicador Vicente Ferrer i el rei Ferran d’Aragó. El successor d’aquest, Alfons V, li va mantenir la protecció en el seu retir de Peníscola, en una antiga fortalesa templera on va instal·lar la seva cort papal, no reconeguda ja per ningú.

Així relata Antón Castro aquests anys de retir: “Llegia fins deshora a la llum dels velones i escrivia diàriament. Posseïa una biblioteca extraordinària de més de dos mil volums, satisfeta de còdexs, manuscrits folrats de vitela amb enquadernacions en or, textos clàssics en llatí i grec, i llibres de literatura recent: Boccaccio, Francesco Petrarca, el d’Osca Pedro Alfonso, el cronista Pero López d’Ayala (…). S’adonava, amb dolor, que s’havia quedat només en aquesta vellesa pacífica de prócer deposat”.
Desafiador enfront del món, sobrevivint a enverinaments i atemptats varis, va descansar del tot en 1423. Els seus cardenals van triar un successor, Climent VIII, que abdicaria pocs anys després per pressions del rei d’Aragó. Hi ha qui diu que aquesta línia va prosseguir secretament durant segles i que encara avui es manté. Però això entra en el terreny de la ficció barata donada a conjures i esoterismes de pa sucat amb oli.

Referències

Activitats didàctiques

Un temps convuls i, enmig de tot,

la Cristiandat dividida

La llarga vida de Pedro de Luna, gairebé centenària, coincideix amb una època de canvis, crisis i confrontació. La Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra va portar aparellats altres conflictes (com la violenta guerra civil a Castella i la Guerra dels Dos Pedros que va enfrontar a aquest regne amb Aragó, entre altres conteses en tota Europa). La pesta negra de 1348 i les epidèmies que van seguir, lligades a la fam, van provocar una crisi demogràfica, van accentuar els desequilibris econòmics, i van portar amb si convulsions socials, polítiques i ideològiques.

El Cisma de l’Església d’Occident és un calc d’aquesta situació, propícia també a moviments herètics i a cerca de la salvació per vies poc convencionals. Busca informació sobre aquests dos termes: “flagel·lants” i “danses de la mort”.

Relatant la vida de Pedro de Luna ja hem revelat les claus d’aquest moment històric tan tibant i complex, al qual tan lligada està la seva biografia: el llarg episodi del pontificat de Avinyó i la confluència de dos i fins a tres papats simultanis. Aquests anys estan plagats d’intrigues, aliances polítiques i jocs diplomàtics a diverses bandes, amb canvis de fidelitats i traïcions, neutralitats tèbies i enfrontaments armats en una Europa dividida. Es van donar fets si més no xocants. En els primers anys del Cisma, els papes Urbà (Roma) i Clement (Avinyó) es van excomunicar l’u a l’altre, amb el que tota la cristiandat es va trobar excomunicada. El caos era tremend: diòcesi amb dos bisbes, monestirs amb dos abats, ordes religiosos amb dos generals, parròquies amb dos rectors, etc.

Una crisi tan global com aquesta va provocar reaccions extremes: espirituals, místiques i idealistes d’una banda; materialistes i “immorals” per una altra. En la cultura, el laïcisme i l’humanisme comencen a desafiar el domini de l’Església. Aquesta institució mil·lenària i molt poc donada als canvis comença a notar fissures que desembocaran en els moviments de Reforma, com a crítica radical i rupturista, en el segle XVI.

Busca informació sobre manifestacions literàries i/o artístiques que donen un repàs més “terrenal”, que es baixen de l’estrictament religiós i espiritual per a parlar de febleses, pecats i passions humanes. Per donar alguns exemples que et sonaran: El Llibre de Bon Amor i La Celestina.

L’origen d’un estereotip?

Pedro de Luna insistia a ser l’únic que, conforme a Dret Canònic, podia sancionar un nou papa. En 1415, en Perpinyà, durant set hores, als seus 87 anys, va exposar davant Ferran d’Aragó els seus arguments. Va impartir, assenyala Antón Castro, “una lliçó magistral d’oratòria, saviesa teològica, irreverència als poders humans i tossuda independència”. En una altra ocasió va arribar a dir que, abans d’abdicar, es deixaria cremar.

Aquest “seguir en els seus tretze” fa referència a qui no renuncia al que creï just i es manté en les seves idees malgrat que l’entorn sigui desfavorable. El nostre protagonista es va mostrar ferm fins al final en el seu dret a continuar ostentant la dignitat papal, a continuar sent Benet XIII fins als seus últims dies.

Cerca algunes expressions que tinguin un significat similar (“no donar el seu braç a torçar”, “no baixar-se del ruc”, “navegar contra vent i marea”).

Hi ha qui veu en la seva actitud una mica generalitzable a la manera de ser dels aragonesos. La tossuderia com a versió extrema de la tenacitat, la força de voluntat i la vehemència. O la confiança en un mateix, el sentit de la justícia i el no renunciar als seus drets, al que estima que li pertany. Precisament s’ha dit que Aragó és terra de pactes i de negociació, però també de l’atenir-se a dret (standum est chartae, o estar als pactes, respectar els acords).

Cerca les definicions d’aquests termes: obstinació – estereotipo – tòpic.

Sabia que li aguaitaven els enemics i que la seva tossuderia centrava les disputes de consells i reunions règies. Va ser designat papa quan no ho desitjava, en un moment en què el Cisma commovia al món sencer i després, per a mantenir-se en el seu lloc, va resistir conjures, combats prolongats, calúmnies i pèrdues irremeiables. Va demostrar que era tan diligent amb la llança i l’espasa com amb la llengua. No era ambició, ni cobdícia de riqueses, encara que sempre va ser hàbil en la intriga i un diplomàtic convincent. (Antón Castro)

Una piga (en les bases de l’antisemitisme)

i diverses virtuts en el de Luna

En la Baixa Edat mitjana corrien temps difícils i injustos per als jueus. Bocs expiatoris de molts dels mals que assolaven  Europa, a la fi del segle XIV van ser víctimes de pogroms, cruentes persecucions amb milers de morts i conversions forçoses en ciutats de les corones de Castella i Aragó. En aquest ambient hostil, el papa Benet va convocar la Controvèrsia de Tortosa (1413-1414): un debat entre cristians i jueus, manipulat per a arrabassar autoritat moral als segons i conduït per vies d’adoctrinament (amb rabins que van acudir obligats i suportant acusacions i amenaces). A Benet XIII es deuen les butlles Contra judaeos i Etsi Doctoris Gentium, que van contribuir a enfosquir més encara el panorama per a les comunitats jueves.

Aquesta “zona d’ombra” encaixa en una personalitat complexa. Impetuós, com hem vist, intel·lectual brillant i de gran cultura…

Pedro de Luna va escriure el Llibre de les consolacions humanes, en el qual segueix al filòsof llatí Boecio. No hi ha acord sobre la seva data de redacció: uns mantenen que el va escriure abans de ser nomenat cardenal, i altres ho daten en 1414, moment en el qual sofreix el major assetjament internacional. El tractat, repartit en quinze llibres i 68 capítols, mostra diversos procediments per a ensenyar a l’individu a superar les adverses circumstàncies de la naturalesa humana.

… mecenes…

Home poderós, Pedro de Luna va finançar obres que avui dia ja no existeixen (com el cimborri de la catedral de la Seu de Saragossa, Sant Pere de Calataiud i un bust-reliquiari de Santa Engracia que pel que sembla, van fondre els francesos durant la Guerra de la Independència), i altres que encara romanen: els busts-reliquiari de Sant Valero, Sant Vicent i Sant Lorenzo (avui dia en la Seu), ornaments a les catedrals de València i Tortosa, al monestir de Santes Creus (Tarragona) i part del claustre de la catedral d’Osca. En diverses biblioteques (Nacional de Madrid, Nacional de París, El Vaticà, El Escorial, entre altres) es conserven exemplars de la seva magnífica biblioteca de llibres religiosos i autors clàssics i contemporanis.

… i home influent.

El Papa Luna va aconseguir que se celebrés a Casp el compromís per a triar al rei d’Aragó, i que aquest fos Fernando de Trastàmara (família amiga des que, de jove, auxiliés a l’avi de Fernando, Enrique, en la guerra civil que va concloure amb aquest en el tron de Castella).

Encara que Benet XIII també va saber del vel·leïtós de les amistats.

Sant Vicent Ferrer, molt donat a la predicació, va tenir molt a veure en aquest antisemitisme generalitzat al qual hem al·ludit. Aquest dominic valencià també va influir enormement en la política de la Corona d’Aragó i en el resultat final del Compromís de Casp, culminat en l’elecció de Fernando d’Antequera com a rei d’Aragó. Ferrer també es va emportar molt bé amb Benet XIII, encara que va acabar deixant-li de costat. Un altre que va acabar retirant el seu suport al Papa Luna va ser, precisament, el rei Ferran, que havia estat molt beneficiat per accions de l’aragonès. Aquest es queixava: “A mi, que et vaig fer, m’envies al desert”. 

Una aventura del Papa Luna… en ple segle XXI

A l’any següent de la seva mort, el cadàver de Pedro de Luna va ser desenterrat per a traslladar les seves restes a Illueca i es va descobrir que continuava intacte. Va ser instal·lat en el seu palau dins d’una urna, en el mateix lloc on havia nascut. El cos es va perdre durant la Guerra de Successió, a principis del XVIII, i només es va recuperar el crani, que es va traslladar al palau de Argillo en la pròxima localitat de Sabiñán. A l’abril de l’any 2000, la relíquia va ser robada, van demanar un rescat d’un milió de pessetes. Es va desemmascarar a uns “segrestadors” bastant maldestres (en el fons no va passar d’una vulgar gamberrada). Després de dues dècades custodiat al Museu de Saragossa, en la primavera de 2021 va tornar a Sabiñán, a la capella de Santa Ana, condicionada a l’interior de l’església de Sant Pere, on pot visitar-se en l’actualitat.

Visita la pàgina l’enllaç de la qual es mostra entre les referències (documental El Papa Luna, 600 anys sense descans). Podràs saber moltes més coses sobre aquesta personalitat tan complexa.

Per a acabar: l'”altre” Benet XIII

En haver exercit el pontificat enmig d’aquest embolic, i negar-se a cedir davant la línia majoritària, Pedro de Luna no és reconegut en la llista oficial de papes. Ha passat a la història de l’Església com a “antipapa” (el que arrossega una idea negativa cap a la posteritat). Quan en 1724 el dominic Pietro Francesco Orsini va ser triat Papa, i va prendre el nom de Benedicto, va començar a utilitzar l’ordinal XIV, fins que se li va advertir que el que havia portat el XIII havia estat un antipapa i per tant quedava lliure, rectificant en la numeració. En 2018 es va presentar una iniciativa al Vaticà per a demanar la rehabilitació de Pedro de Luna com a papa oficial, secundada per diversos bisbes espanyols. Com amb altres coses, sembla que les coses de palau van a poc a poc.

Hi ha una Història “oficial”, escrita pels vencedors, però en el revers hi ha altres “històries alternatives”. Benet XIII, “el nostre”, malgrat ser un home poderós en vida (també turmentat), sembla formar part d’aquesta altra cara de la Història. Cerca, consulta, pregunta i comparteix exemples de “històries oficials” i “històries des de baix”: persones oblidades, esdeveniments poc recordats, etc. Dona per a una bona reflexió.

El Papa Luna

Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació editada per l’editorial Xordica amb el patrocini de l’Obra Social d’Ibercaja.

Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados

Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Govern d’Aragó en 1993.

DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

Departamento de Educación, Cultura y Deporte

Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65

Colabora: