Mirada en la LLUNA,

PEUS EN LA TERRA

Saragossa, cap a 1080/85 – Fes, 1138-3

Referències utilitzades i propostes:

Llancem una mirada aliena als prejudicis

En el text es parla de pensadors que van lloar o es van veure influïts per l’obra d’Avempace. No eren tots de la seva mateixa religió. Això dona una mica que pensar, veritat? Potser que el professar l’una o l’altra (o cap) fe o creença no ha de ser obstacle per a l’intercanvi intel·lectual i la transmissió i acceptació de coneixements. Afortunadament, l’ésser humà és una mica més complex que el que a vegades sembla donar-se a entendre.

Investiga una mica sobre els noms de sant Tomàs d’Aquino i sant Alberto Magno, i intenta extreure alguna idea, algun aspecte en el qual creguis que l’obra d’Avempace va poder influenciar-los.

La Saragossa d’Avempace

Avempace va viure els anys de reculada política i militar del regne de Saragossa, que havia experimentat els seus dies d’apogeu amb Al-Muqtadir. La seva infància i joventut coincideixen amb el regnat d’Al-Mustain, que en els últims anys del segle XI assisteix impotent a la pèrdua de Montsó, Osca i Barbastre a les mans del regne d’Aragó. Una decadència que augura mals majors i que va intentar ser resistida per musulmans més rigoristes arribats a la Península, els almoràvits que liquidaran la monarquia saragossana i governaran la resistència, inútil finalment, debant l’embranzida cristiana animada pels vents de croada. En 1118 Saragossa caurà en poder d’Alfons I d’Aragó. És la fi del domini andalusí a la vall de l’Ebre i en les terres del Sud.

Explora sobre l’origen i paper exercit pels almoràvits, i quina relació tenen amb fets esdevinguts en terres aragoneses. Et donem dues pistes (encara que hi ha més): “Govern de Saragossa” i “Batalla de Cutanda”.

A més, et recomanem un material molt interessant, tant si pots accedir al DVD, com per a poder ser vist en línia:

L’ideal polític d’Avempace

Avempace aboca la seva doctrina política en El règim del solitari: una protesta moral contra el materialisme i la corrupció de la societat enfront dels quals només cal mantenir-se al marge, almenys amb el pensament: al cap i a la fi, l’ideal humà és el coneixement pur i l’especulació (així ho manifesta també en altres obres, com La Carta de l’Adeu). En aquesta situació contemplativa, l’home s’identifica i fon amb Déu.

Avempace accepta la definició aristotèlica d’home com a “animal racional”, però va més enllà: per sobre de la raó està “l’intelecte”, l’«home intel·lectual». Tan sols els éssers racionals i intel·lectuals poden ordenar i dirigir les seves accions cap a una fi i, per tant, aspirar al govern dels seus semblants. I a més afegeix: “El règim per excel·lència és el de Déu en crear i governar el món, del qual el de l’home és només una derivació i còpia defectuosa. I, dins del règim humà el que s’entén com a tal i per excel·lència, és el polític, a saber, el del govern de la ciutat per part del governant que encamina les accions de tots els seus súbdits racionals cap a la fi suprema de la perfecció total i felicitat plena dels mateixos i del cos social”.

Concloent: L’home és un ser social per naturalesa, i només excepcionalment s’aparta de l’estat corrupte per a poder buscar la seva pròpia perfecció que després aplicarà a la societat regida per la veritat, la virtut i l’amor. Quan un grup de persones aconsegueixin aquest nivell excels, podran establir una comunitat en què regni la justícia i la salut.

Aquestes paraules ens transporten a utopies vàries i s’inspiren clarament en La República de Plató. Investiga sobre els punts principals del pensament d’aquest filòsof grec. En quins altres pensadors posteriors va influir Plató?

Al fil d’aquesta fórmula de govern que suggereix… pots buscar l’etimologia de la paraula “aristocràcia”?

Malgrat ser considerat un dels principals introductors de la filosofia d’Aristòtil a Occident, Avempace se’ns mostra aquí “platònic”. Creus que són dues visions oposades o complementàries? Pensa-ho, comenta-ho. Segurament, al final del camí, observaràs que res és blanc ni negre i que sempre hi ha lloc per als matisos.

Qualsevol temps és bo per a la lírica

Alguns especialistes atribueixen a Avempace la invenció del zéjel (un tipus de poema similar a la moaxaja, compost en àrab dialectal i adaptat a la melodia i a la mètrica de cançons com la nadala). Va poder ser un pioner en fusionar la poesia àrab clàssica amb les formes romanços de la lírica d’influència cristiana, encara que hi ha qui parla d’altres “inventors” (com un tal Mucáddamde Cabra). Sigui com sigui, el zéjel va tenir molt d’èxit durant l’Edat mitjana tant en el món islàmic com en els regnes cristians (on els joglars moros eren molt cotitzats). Més tard ho van conrear poetes renaixentistes com Juan de l’Alzina o santa Teresa i en el Barroc va continuar tenint seguidors. Ja en el segle XX, va agradar a poetes com Juan Ramón Jiménez, Rafael Alberti i Federico García Lorca. Aquest últim va recopilar i va adaptar, entre altres cançons populars, el zéjel “Les morilles de Jaén”, que interpretaria la gran cantaora Carmen Linares dins del disc Flamenc Viu, i que pots veure en Youtube:

Estructurat a partir de versos octosíl·labs, amb mudança, tornada i vers de tornada, el zéjel era cantat per cor i solista acompanyats de llaüt, flautes, tambor i castanyoles i, a vegades, de ball. Avui continua viu en zones del Magreb i del Mediterrani oriental, i s’interpreta en format de diàleg semi-cantat incloent improvisacions.

Per tancar

Aragonesos en la Lluna…

Avempace, sota la seva accepció àrab (IbnBayyah), dona nom a un cràter lunar d’impacte situat en el Pol Sud de la Lluna. No és l’únic aragonès amb el qual la comunitat científica internacional reconeix a persones que han realitzat significatives aportacions a l’astrofísica: l’insigne físic, químic i espectroscopista saragossà Miguel Catalán Sañudo (1894-1957) també dona nom a un altre cràter del nostre satèl·lit. Cerca més informació sobre Miguel Catalán.

… i una anècdota lunar

Ja que estem en la Lluna, no està de més recordar una anècdota, bastant difosa, relacionada amb el nostre protagonista. El seu coneixement de l’astronomia va permetre saber a Avempace que una nit determinada s’anava a produir un eclipsi lunar. Casualment, un amic seu havia mort; durant el velorio va llegir uns versos convidant a la Lluna al fet que s’ocultés en senyal de duel… i el satèl·lit “va obeir” davant la sorpresa dels assistents.

Segurament, aquesta anècdota té més de ficció, de “llegenda urbana”, que de realitat. Però, com totes les ficcions, ens ajuda a il·lustrar qüestions “reals”: com ho aparentment màgic, esotèric i irracional té, encara que sigui en el fons, una explicació causal, lògica i racional. La màgia és bonica, vistosa i entretinguda. I estimulant, perquè apel·la als nostres sentits i desafia a la nostra ment. Però, governant-ho tot, està el pensament científic.

Especulatiu i experimental a un temps, Ibn BayyahAvempace va intentar conciliar l’ideal i la perfecció de l’inassolible, amb el material i terrestre (menys noble, però més real). L’espiritual i el corporal conviuen en la ment de l’home que, volent explicar la fe des del racional, mai va renunciar a mirar la Lluna sense deixar de tocar de peus a terra.