Agustina d’Aragó
LA DONA, EL MITE
Barcelona, 1786 – Ceuta, 1851
Compartirem amb tu l’esforç d’identificar a una dona de carn i os, amb vida, alegries, penes i sentiments… separant-la de la imatge que s’ha projectat d’ella durant molt de temps, utilitzada a vegades com a símbol de valors patriòtics. Intentarem distingir la PERSONA del PERSONATGE: captar i transmetre la seva vida més enllà del mite en què aquesta dona s’ha vist convertida per a la posteritat. Amb Agustina, a més, comprovarem que, fins i tot no havent nascut a Aragó, la força d’aquesta imatge és tan potent, és tan intensa aquesta vinculació amb aquesta terra i amb les seues gents, representa d’una forma tan viva a altres dones (aquestes sí, aragoneses de bressol)… que amb tot mèrit, la incloem com a aragonesa il·lustre.
Vida
Agustina Saragossa Doménech va néixer al març de 1786 en el si d’una família humil, de treballadors manuals del barri de la Ribera de Barcelona. Els seus pares, Pedro i Raimunda, procedien del petit poble lleidatà de Fulleda, on pel que sembla la nena (que havia estat batejada a l’església barcelonina de Santa María de la Mar) va passar part de la seva infància. Amb disset anys es va casar amb Juan Roca, cap d’artilleria al qual acompanyaria en els seus destins (Maó entre ells).
De nou en la Península, té lloc la invasió francesa de maig de 1808. Una vegada presa Barcelona per les tropes napoleòniques, el seu marit, ascendit a sergent, és enviat a lluitar al Bruch (més tard combatrà en la zona de Belchite), i Agustina, amb el seu petit Juan, marxa a Saragossa. El 15 de juny, les tropes de Lefebvre es presenten a les portes de la ciutat i inicien un atac que, després de l’acarnissada resistència i després de veure’s obligats a reorganitzar-se després de la derrota a Bailèn, abandonaran a mitjan agost. És en aquest primer setge, frustrat per als invasors, en el qual se situa el gest de la jove catalana. Pel que sembla, ajudant en l’avituallament dels defensors en la zona del Portillo, va arrabassar de les mans d’un artiller moribund una metxa i va prendre un canó de 24 lliures, repel·lint l’assalt i batent-se en retirada els atacants. Diuen que el general Palafox va presenciar l’escena i que li va concedir posat d’artillera, amb la seua paga corresponent, que Agustina es guanyaria accedint al rang de sergent.
El 21 de desembre, les tropes franceses tornen a assetjar Saragossa. Aquesta vegada de forma molt més decidida. Agustina va continuar lluitant al costat de Casta Álvarez o de Manuela Sancho, a les ordres de Sangenis o de Renovales, amb els esquadrons de Numància o amb els voluntaris d’Aragó, en les muralles i fora d’elles… fins que la pesta la retira de la primera línia. Quan la ciutat capitula, és feta presonera i enviada cap a França amb el seu fill de cinc anys. Entre penúries, malaltia, fatiga i fam, el nen mor en arribar a la localitat soriana de Ólvega i ella aconsegueix escapar-se en terres navarreses fins a arribar a Terol, on la Junta d’Aragó li permet anar a Sevilla. Aquí, la Junta Central li reconeix els seus mèrits i li ascendeix al grau de sotstinent. A Cadis coneix el general Wellington però sent que ha de tornar al combat.
Heroïna
A la fi de 1810 estava servint en una bateria en la defensa de Tortosa on, de nou, va ser capturada pels francesos i, novament fugida, se sap de la seua participació com a artillera en la batalla de Vitòria en 1813. Acabada la guerra es va reunir amb el seu marit a Saragossa, on va saber que el rei li havia atorgat, entre altres honors, un sobresou que no deixaria de percebre fins al final dels seus dies. El matrimoni torna a Barcelona, on en 1818 neix Juan, anomenat com el germà mort uns anys enrere. El marit d’Agustina contreu la tisi i morirà en 1823. Amb 37 anys, Agustina queda vídua i en poc menys d’un any es torna a casar amb el metge d’Almeria Juan Cobos, amb qui viu a València i amb qui tindrà una filla: Carlota.
Poc després la família es trasllada a Sevilla, on el fill d’Agustina estudia la carrera de Medicina, que exercirà fins a la seua mort en 1885. En 1847, Carlota es casa amb un militar destinat a Ceuta, i Agustina, que s’havia distanciat del seu marit des que aquest decidís abraçar la causa carlista, decideix traslladar-se amb la seva filla a la ciutat nord-africana. Aquí viurà els seus últims anys, fins a la seua mort a causa d’una afecció pulmonar el 29 de maig de 1857.
Quinze dies més tard, l’Ajuntament de Saragossa reclamava les seves restes. En 1870, una comitiva va acompanyar el fèretre, al qual es rendirien honors militars a Cadis, Sevilla i Madrid, fins a la seua arribada a la capital aragonesa, a la basílica del Pilar. En 1909 les restes d’Agustina d’Aragó, l’artillera, van ser traslladats a l’església del Portillo. Aquí descansa, al costat d’altres heroïnes, prop del lloc en el qual va obrir foc enfront de les tropes napoleòniques. Una escultura de Mariano Benlliure ho recorda als vianants.
Referències
- Daniel Aquillué (2021): Guerra y cuchillo. Los Sitios de Zaragoza, 1808-1089. Madrid: La Esfera de los Libros.
- José Luis Cano (2008): Las sitiadas. Zaragoza: Xordica.
- Antón Castro (1993): “Agustina Zaragoza entre heroínas”, en Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados (138-143). Zaragoza: Gobierno de Aragón.
- Diccionario Biográfico Real Academia de la Historia: https://dbe.rah.es/biografias/6525/agustina-zaragoza-domenech
- Ana María Freire López (2002): “Historia y literatura de Agustina de Aragón”. Comunicación en el III Coloquio Lectora, heroína, autora (la mujer en la literatura española del siglo XIX)http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/historia-y-literatura-de-agustina-de-aragn-0/html/018bd15e-82b2-11df-acc7-002185ce6064_3.html
Activitats didàctiques
El marc històric general. La Guerra de la Independència
Llegeix aquest text:
En 1789, es va encendre a França una dinàmica que va alterar les estructures de l’Antic Règim, iniciant el cicle de les revolucions burgeses que durant el segle XIX aniran associades a la imposició del liberalisme. La Revolució francesa es recolzava en gran manera en les idees de la Il·lustració, amb predomini de la raó, la ciència i el coneixement tècnic. A Espanya, aquestes idees il·lustrades havien inspirat polítiques reformistes per part de la monarquia absoluta, concebudes per a prevenir, precisament, esclats revolucionaris com el que va acabar succeint a França.
La Revolució francesa, per tant, va provocar una reacció de defensa de monarquies com l’espanyola, que van anar deixant de costat aquestes polítiques il·lustrades. Mentrestant, a França, els esdeveniments es precipitaven: resistències i guerra civil, canvis de sistema de govern, conflictes interns, la decapitació dels reis, diferents lideratges i traïcions… acompanyaven temps convulsos que, no obstant això, també van veure desenvolupar-se idees que anunciaven un nou marc: la pèrdua de privilegis de les classes dominants, l’extensió de drets a altres classes socials, l’administració racional, les idees modernitzadores de la Il·lustració… Molts francesos pensaven que aquests avanços eren universals, que només podien desenvolupar-se en un àmbit global: per tant, per a sobreviure, la Revolució necessitava estendre’s a altres països.
Així, França va posar en marxa una potent maquinària de guerra que li va enfrontar a molts països d’Europa (per exemple, va mantenir amb Espanya l’anomenada guerra de la Convenció). Un dels seus generals, Napoleó Bonaparte, va aprofitar el prestigi guanyat en campanyes militars i, amb gran habilitat política, es va posar al capdavant de l’Estat, arribant a proclamar-se emperador. L’Imperi recuperava formes de la monarquia i aparentment traïa l’esperit revolucionari, però contribuïa eficaçment a estendre aquests principis associats al progrés i consagrats a la llibertat i a la igualtat. El problema és que la imposició d’aquests principis per la força de les armes no era, precisament, la millor de les formes.
En els primers anys del segle XIX, Espanya travessava una situació de crisi econòmica, social i política. Napoleó va aprofitar la feblesa de les institucions, la divisió interna entre les classes poderoses (i fins i tot de la pròpia família reial) per a convertir el que era un permís de pas perquè les seves tropes es dirigissin a conquistar Portugal… en una invasió en tota regla. En multitud de llocs, es van constituir Juntes per a organitzar la defensa, el poble es va rebel·lar, va haver-hi respostes de tota mena…
Sense entrar en massa detalls, aquests paràgrafs posen en antecedents i expliquen què va ser el que va portar a les tropes franceses a plantar-se davant de les muralles de Saragossa. Busca informació. En quines altres ciutats o llocs va haver-hi resistència a la presència de tropes franceses? Va haver-hi algun tipus d’organització centralitzada?
Moltes persones de tarannà il·lustrat i liberal compartien en el seu fur intern els principis de la Revolució francesa, els drets i llibertats ciutadanes que aquests principis deien defensar… però la brutalitat i les arbitrarietats de les tropes napoleòniques no podien deixar-los indiferents i van ser molts els que, malgrat tot, van plantar cara a l’invasor. En aquesta resistència van coincidir persones d’idees i condicions molt diferents. Tots ells “patriotes” com a defensors del seu país i del seu paisatge, amb un concepte de “pàtria” molt més ric que la que a vegades es dona a entendre: la idea de “patriota” com a defensor de la monarquia, la religió, les tradicions i l’ordre entesos a la manera absolutista, enfront del maligne que representava l’enemic… va ser per desgràcia la idea que va imperar amb el retorn de Fernando VII després de la retirada de les tropes de Napoleó. La repressió d’aquest rei absolutista va afectar molts liberals que s’havien enfrontat als francesos i als quals ara s’acusava de “afrancesats”.
Busca informació sobre la Constitució de 1812. En quina ciutat es va aprovar? Com la definiries: democràtica, liberal o absolutista? Durant quants anys va estar vigent? Va influir sobre alguna altra constitució? Tria algun punt que et cridi l’atenció.
És cert que va haver-hi molts “afrancesats” en llocs (especialment ciutats) i moments en els quals els francesos es van imposar i van instal·lar la seua administració. Des dels qui feien negoci amb aquesta presència estrangera fins als qui creien sincerament en aquests principis revolucionaris de progrés i modernitat, passant pels qui acceptaven els fets consumats amb resignació com a manera de supervivència. No era fàcil la convivència amb tot això. El nostre geni Francisco de Goya, d’idees liberals, no va veure amb mals ulls la intervenció francesa en la política espanyola… fins que va ser conscient de les barbaritats produïdes, que de forma tan esquinçadora va plasmar en la seua sèrie de gravats “Els desastres de la guerra”. Més tard, després de l’arribada de Fernando VII, va pintar els seus famosos quadres del 2 i el 3 de maig com a “desgreuge”. Afrancesat? Liberal? Patriota a la seua manera i des de la seua parcel·la? Simplement humà? Què en penses?
En ciutats com la Saragossa que va capitular al febrer de 1809, la població exhausta, malalta i famolenca no va tenir més remei que acceptar l’ordre triomfant, la dominació francesa, que duraria uns anys més. Però abans d’això, s’havia resistit sense descans.
El marc històric local. Els “Sitios” de Saragossa
Si vius a Saragossa, et proposem una activitat: Identifica aquests llocs sobre un plànol de la ciutat, cerca quina relació tenen amb els Sitios, i dissenya l’itinerari d’un passeig per a un matí de diumenge, una tarda primaveral… o qualsevol altre moment.
- Plaça del Portillo
- Porta del Carmen
- Plaça dels Sitios
- Torre Nueva (plaça de Sant Felipe)
- Pont de Piedra
1: Monument i església on estan enterrades diverses heroïnes; 2: testimoni d’accions militars importants, és un important lloc de memòria; 3: monument als Sitios; 4: (ja no existeix) era el lloc des del qual es vigilaven les accions dels assetjadors i s’alertava a la població; 5: creu en memòria de Boggiero, Sas i Warsage.
Hi ha més llocs encara, potser pots intentar ampliar el recorregut….
Si no vius a Saragossa, pots buscar informació sobre aspectes de la Guerra de la Independència (què va passar, si va haver-hi algun conflicte, etc.) a la teua localitat, a la teua comarca, en algun lloc pròxim…
Enmig del desconcert, a Saragossa, el 24 de maig és capturat el capità general d’Aragó, Guillelmi, acusat de contemporitzar amb els francesos que s’acosten a la ciutat. Un grup de llauradors del Raval i de Sant Pablo, amb l’Oncle Jorge i Mariano Cerezo al capdavant, demanen al general José de Palafox que es faci càrrec de la situació. Davant el buit de poder, amb les institucions centrals col·lapsades, convoca Corts d’Aragó (que portaven més de cent anys sense reunir-se) i disposa el comandament militar de les principals localitats aragoneses en gents de la seua confiança. A mitjan juny, les tropes del general Lefebvre, procedents de Pamplona, vencen les resistències a Tudela, Mallén i Alagón i arriben a les portes de Saragossa.
Aquí ens trobarem ja a Agustina Zaragoza en acció. A ella i a molta més gent, clar. Cerca en el recurs recomanat (a l’inici d’aquestes propostes) l’eina “Els herois dels Sitios”, llegeix aquestes biografies i selecciona al personatge que més t’hagi interessat (al marge d’Agustina, la biografia de la qual aquí, per cert, conté alguns errors). Raona la teua elecció.
Si has consultat aquest recurs que recomanem, podràs unir cada “heroïna” dels Sitios amb una característica de l’altra columna:
1.- María Agustín a- Convirtió el seu palau en hospital
2.- Casta Álvarez b- Es va destacar en la defensa del convent de San José
3.- María de la Consolación Azlor c- Va dirigir l’hospital de La nostra Senyora de Gracia
4.- María Rafols d- Era de la parròquia de Sant Pablo
5.- Manuela Sancho e- Va combatre en la zona de la Porta de Sancho
Solucions: 1-d, 2-e, 3-a, 4-c, 5-b
En el llibre de José Luis Cano Las sitiadas, que citem entre les referències, es nomena altres dones que van tenir una presència important en els successos de 1808 i 1809 a Saragossa: Josefa Amar (a qui ja coneixem per altres coses), María Blánquez, Josefa Buil, Juliana Larena, María Lostal, Benita Portolés i María Manuela Pignatelli(duquessa de Villahermosa), les quals, entre moltes més (Catalina de Mondragón, Josefa Vicente, etc.), mereixen record i reconeixement.
Llocs de memòria, recreacionisme històric, noms de carrers… els Sitios de Saragossa evoquen moltes coses i es projecten en el nostre present.
Dones en peus de guerra
Anem-nos a temps anteriors. Busca informació sobre aquestes tres dones: Boudica, Juana d’Arc i María Pita. A quin moment històric pertany cadascuna? En quins llocs van actuar i són avui dia mitificadas?
Els estudis i recerques sobre aspectes socials i de gènere en la Guerra de la Independència (i en altres moments històrics) han evolucionat molt. No es queden exclusivament en accions militars, sinó que s’estenen en anàlisis més àmplis, sobre el propi paper de la dona en la societat, com a actriu principal i determinant.
T’ajudarà a entendre millor la pròpia peripècia d’Agustina d’Aragó, en posar-la en un context molt més ampli.
La veritat és que, d’Agustina d’Aragó, poc sol conèixer-se més enllà de la seua gesta durant el primer Sitio de Saragossa en 1808. En la biografia has vist que va fer moltes més coses, però no se’ls ha donat massa importància, i a més… sobre la pròpia vida d’aquesta dona continuen circulant notícies molt estranyes i contradictòries.
Agustina estranyada
Tot el que envolta a Agustina d’Aragó barreja la realitat i la ficció, la persona de carn i os i el mite, la dona i el símbol. Aquí hem assenyalat un itinerari vital que avui dia apareix bastant buidat, però hi ha hagut relats “alternatius” que despisten i que, en molts casos, es barregen entre si i amb els fets reals, amb la qual cosa ens trobem amb un embolic difícil de desembolicar.
Uns relats conten, per exemple, que va néixer a Reus (ciutat no massa llunyana del poble dels seus pares), i a vegades s’ha parlat d’un primer fill mort molt petit, abans que Agustina recalés en la capital aragonesa. Però l’infeliç Juan va viure amb la seua mare a la Saragossa assetjada per a morir, com hem comptat, durant la penosa marxa de mare i fill com a presoners dels francesos. Agustina donaria a llum més tard a un altre nen, anomenat també Juan en record del germà mort, i el seu marit, Roca, moriria com a tinent en 1823.
Perquè aquesta és una altra… en alguns llocs s’assenyala que el seu primer marit va morir en els inicis de la guerra a Barcelona i que ella va arribar a Saragossa novament casada o seguint a un capità, un tal Luis de Talarbe que, atenció, mai va existir! Fins i tot s’ha arribat a mantenir que l’artiller al qual Agustina substitueix en l’acció del Portell és el seu estimat. A l’equívoc contribueixen anècdotes com la que, pel que sembla, es va donar poc temps després dels successos de Saragossa, quan Agustina va passar uns mesos a Andalusia i una altra dona es va fer passar per ella confonent als altres amb accions poc exemplars.
Agustina Zaragoza també s’ha vist involucrada en algun guió digne de telenovel·la. S’ha arribat a dir que, després d’instal·lar-se amb Talarbe a València, va saber que el primer marit al qual havia donat per mort, Juan Roca, estava viu i li reclamava tornar amb ell. Agustina va ser salomònica i va decidir allunyar-se de tots dos. Quan li va arribar la notícia que, ara de veritat, el primer acabava de morir, va intentar retornar amb Talarbe, però est, que havia marxat a Amèrica, es va casar aquí. I llavors ella es va retirar a Ceuta aparellada amb un metge, Cobos, molt més jove que ella.
Part d’aquesta confusió podem explicar-la en el si de la pròpia família d’Agustina. La seua filla, Carlota Cobos, va publicar en 1859 una novel·la, La il·lustre heroïna de Saragossa, en la qual barreja ficció i realitat entorn de la seua mare, morta poc temps enrere. Aquí apareix Talarbe, qui (segons recerques d’Ana María Freire) podria correspondre al militar José Carratalá, el full de serveis del qual indica coincidència amb Agustina en el segon lloc de Saragossa i en altres destins posteriors, des de la seua captura i fugida camí de França, passant per accions militars a Tortosa i Vitòria. Per la raó que fos, a Agustina (que en els seus últims anys estava al corrent de la redacció de la novel·la) li agradava que la seua filla fes aquesta picada d’ullet i s’inventés una vida “alternativa”, de novel·la.
Ja sabem que el fenomen viral afecta també a la propagació de falsedats… i això explica en part que les dades errònies sobre la vida d’Agustina d’Aragó continuïn campant a pler.
Agustina, personatge romàntic escindit en dos
De la nostra protagonista s’ha difós un doble record:
- L’heroïna dels Sitios, utilitzada per la propaganda, per l’èpica d’Espanya enfront de l’invasor, de defensora de la tradició que els enemics volen destruir.
- La dona contradictòria, inconstant, donada als devaneos sentimentals…
- La primera Agustina ha protagonitzat novel·les, obres de teatre, sarsueles, pel·lícules…
Cerca informació sobre la pel·lícula Agustina d’Aragó (1950, dirigida per Juan d’Orduña, protagonitzada per Aurora Bautista).
Què et crida l’atenció de la imatge d’Agustina? És un element de debat, perquè els límits entre una dona sexualizada i dominant (“supervivent en un món d’homes”), subjecte i objecte… no són tan clars, i caben opinions molt diverses.
La ficció està bé: ens entreté, enriqueix les nostres experiències, i podem apreciar-la amb perspectiva dins d’un context. El problema és quan a les fantasies se’ls dona categoria de veritats, quan la ficció intervé de tal forma que contamina la realitat. Quan la idea heroica està massa gastada, hi ha qui confon “humanitzar” amb altres coses. I llavors, per exemple, pot entrar en acció la segona Agustina.
A l’heroïna se li enalteix, se li glorifica. Però a la dona, presa de sensacionalisme, se’l ven com a promíscua. L’escriptora Ángeles de Irisarri ha parlat d’una llegenda blanca i una altra negra, entorn d’Agustina: “encara no havia baixat del bastió del Portillo i ja es deien coses [com que] que estava embarassada (…). També es deia que anava en un carro amb un munt de prostitutes, com a madama…”.
El diari ABC obre un contingut del 29 de maig de 2017 amb aquest titular: “L’atzarosa poligàmia d’Agustina d’Aragó”. La notícia prossegueix: “Heroïna en la resistència saragossana contra les tropes de Napoleó, va estar casada amb dos homes alhora, va deixar als dos i es va casar amb un tercer, tots ells militars”.
A part de que això sigui mentida, i més enllà de l’important que per a tot ésser humà és la seua vida afectiva i sexual… hi ha altres coses que ens haurien de cridar més l’atenció d’Agustina d’Aragó. Se t’ocorre quines coses poden ser aquestes?
Per exemple, va fer moltes coses més que encendre una metxa, va ser una professional que es va guanyar la vida amb un ofici lligat al món militar. Va treure una família endavant, es va sobreposar a adversitats…
Agustina Zaragoza, catalana eternament lligada a Aragó i dona cosmopolita que va viure i va fer seus molts llocs… és una imatge, un impuls, una tenacitat. Sota la seua efígie podrien alinear-se centenars, milers de dones, que en una situació límit, en situacions d’amenaça i agressió, s’aixequen i planten cara. Però també a les quals sofreixen en silenci un maltractament o un menystinc.
Per a tancar… un consell d’Agustina
La valentia, el llanço, l’heroïcitat… en el fons són conceptes molt volubles, que és molt fàcil inflamar o encongir. Potser més que persones valentes, hàgim de parlar d’actituds valentes. Potser l’heroi, l’heroïna, està dins d’un mateix, d’una mateixa.
Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados
Descàrrega des d’aquest enllaç el PDF de la publicació Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados, d’Antón Castro i José Luis Cano, editada pel Govern d’Aragó en 1993.
DIRECCIÓN GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
Departamento de Educación, Cultura y Deporte
Parque Empresarial Dinamiza (Recinto Expo)
Avenida de Ranillas, 5D - 2ª planta
50018 Zaragoza
Tfno: 976 71 54 65
Colabora:
