L’home cim, el geni senzill

Montsó, 1846 – Graus, 1911

Referències

• J. G. Cheyne (2011): Joaquín Costa, el gran desconocido. Barcelona, Ariel (1ª ed., 1972).
• Eloy Fernández Clemente (1989): Estudios sobre Joaquín Costa. Zaragoza, Universidad.
• José Luis Cano (2011): Joaquín Costa, el pundonoroso. Zaragoza, Xordica.
• Antón Castro (1993): “Joaquín Costa. El jabato en la niebla”, en Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados (150-155). Zaragoza: Gobierno de Aragón.
• Gran Enciclopedia Aragonesa on line: http://www.enciclopedia-aragonesa.com/monograficos/biografias/joaquin_costa/default.asp
• Diccionario Biográfico Español, Real Academia de Historia: https://dbe.rah.es/biografias/5207/joaquin-costa-martinez
• AA. (2011): Joaquín Costa. El fabricante de ideas. Zaragoza: Gobierno de Aragón.
• AA. (2011): Joaquín Costa. el sueño de un país imposible. Una visión desde el siglo XXI del pensador aragonés. Zaragoza, Heraldo de Aragón.

El temps històric. El caciquisme

Els primers vint anys de la vida de Joaquín Costa coincideixen amb la monarquia d’Isabel II, formalment “liberal”, recolzada en la burgesia, i molt marcada per l’autoritarisme i la corrupció, que desembocaran en el seu destronament. En el seu pas de la joventut a la maduresa, Costa assisteix als anys del Sexenni Democràtic (1868-1874), amb el regnat d’Amadeu de Savoia i la Primera República, els innombrables obstacles de la qual conduiran al fracàs.

A partir de llavors viurà sota la Restauració borbònica en la persona d’Alfons XII, la regència de la seva vídua, María Cristina d’Habsburg, i els primers anys del regnat d’Alfons XIII. La Constitució de 1876 acull un sistema parlamentari dominat pel torn en el govern entre liberals i conservadors, amb eleccions dirigides des del poder i un pes decisiu de les classes propietàries (terratinents i financers, especialment), que estenen el seu domini a tots els racons del país a  través de diferents xarxes de dependència i favors compartits (“clientelisme”). En aquestes xarxes són peça fonamental els cacics (persones amb influència local, comarcal o provincial), sense oblidar els governadors civils de les diferents províncies com a enllaç entre aquestes xarxes locals i el govern central.

El caciquisme no va començar en temps regeneracionistes, però va anar llavors quan es va encunyar com un dels “mals de la pàtria” que afligien a l’Espanya del moment, amb un imperi derrotat i el seu futur posat en dubte. Avui, és probable que algunes de les formes bufes del caciquisme —adulteracions de censos, topinades, compres de vots, vots de morts, “partides de la porra”— ens facin somriure i concloure que aquells temps i maneres ja van passar. És el caciquisme una mera antigalla? La resposta només és possible amb la visió de llarg termini que ens aporta aquest llibre, el propòsit del qual és descobrir tendències en l’evolució històrica del fenomen. Carmelo Romero va traçant amb precisió i ironia aquestes “geografies de la influència” que es complementen amb abundant material gràfic dels entramats familiars i de poder de cada moment històric. Sens dubte, el context actual ha variat substantivament: els polítics es troben avui amb altres desafiaments i ja no poden comptar amb la submissió dels votants. Estratègies més subtils (propaganda electoral, llistes tancades, domini dels aparells dels partits…) són algunes de les manifestacions presents del prolífic sistema clientelista.

La crisi de fi de segle i els regeneracionistes

Durant els anys de la Restauració va haver-hi avanços gràcies a un cert oberturisme, amb lleis més permissives i l’arribada del sufragi universal (això sí: solo masculí). Però els últims anys del segle XIX van estar marcats per una forta crisi econòmica (molt accentuada a Espanya per no haver-se modernitzat les seves estructures productives) i política. El moviment obrer, els regionalismes i nacionalismes perifèrics… desafiaven també aquest sistema que s’havia mostrat poc eficaç. El moment crucial va ser la derrota en la guerra que va enfrontar a Espanya amb els Estats Units i va comportar la pèrdua de les colònies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines…). L’anomenat Desastre de 1898 va ser una bufetada de realitat que va portar amb si una crisi moral.

La Generació del 98 va ser l’expressió cultural i literària d’un replantejament d’esquemes… i en aquest context de crisi pren forma el regeneracionisme, del qual Joaquín Costa és considerat el principal representant.

Cerca en el Diccionari de la Reial Acadèmia el terme “regeneracionisme”. Veuràs que hi ha dues accepcions: a la “històrica” que s’emplaça en l’època de Costa (finals del segle XIX), precedeix una definició més general, que pot valer per a qualsevol època. De fet, de tant en tant aquest terme es continua utilitzant en discursos polítics molt diferents entre si. Per què creus que s’utilitzen tant? Anirà relacionat amb la necessitat de “canviar” a la que sovint s’al·ludeix, per exemple, davant eleccions, o en debats parlamentaris? Només es parla de “regenerar” quan s’intenta criticar al contrari? Creus que “regeneracionisme” és un terme solament polític, o té més projecció?

El regeneracionisme no és una ideologia uniforme (potser per això va fracassar l’intent de Costa de convertir-lo en un partit). És més aviat una actitud crítica davant una realitat que es pretén canviar. Sota el paraigua de la “regeneració” caben moltes posicions, d’esquerres i de dretes. És un terme transversal. El regeneracionisme té un sentit històric però també hi ha fórmules i discursos que apel·len a “regenerar” en altres èpoques.

Regeneracionistes aragonesos

Tornem al temps de Costa: al pas del segle XIX al XX. S’ha arribat a considerar “regeneracionistes” a intel·lectuals i gents de ciència que des de les seves parcel·les de coneixement, van intentar contribuir a una millora de les condicions del país, treure’l de l’endarreriment. Entre els aragonesos, l’insigne neurocientífic Santiago Ramón y Cajal, el pediatre de talla internacional Andrés Martínez Vargas o l’antropòleg Rafael Salillas han estat anomenats regeneracionistes, entre molts altres (també escriptors, historiadors…). Des de la seva excel·lència professional es van preocupar per mantenir un compromís públic, van opinar, es van manifestar… però va haver-hi uns altres que van intervenir de forma més conscient mitjançant projectes obertament regeneracionistes i amb afanys clarament lligats al territori.

Busca informació sobre aquests personatges i relaciona totes dues columnes:

1.- Lucas Mallada                                              a- Promotor de l’Exposició Hispà-Francesa

2.- Basilio Paraíso                                             b- Figura de la renovació pedagògica

3.- Santiago Vidiella                                        c- Autor dels mals de la Pàtria

4.- Domingo Gascón y Guimbao                d- Va fundar el Butlletí d’Història i Geografia del Baix Aragó

5.- Miguel Sánchez de Castro                      e- Estudiós, director de la Miscel·lània Turolense

Solucions: 1-c; 2-a; 3-d; 4-e; 5-b

Costa i Aragó

Encara que la seva vida, la seva trajectòria professional i els seus camps d’estudi sobrepassen àmpliament el marc del seu lloc de naixement, Joaquín Costa sempre va traslladar moltes de les seves inquietuds intel·lectuals i sentimentals a Aragó.

Dins de la seva dedicació professional com a jurista, Costa va prestar molta atenció al dret foral aragonès, concebent-lo  com una cosa molt lligada a la llibertat civil, al costum (el “consuetudinari”) i als furs. Manté que “Aragó es defineix pel dret”, com a senyal d’identitat i com a aportació singular a la resta del món. Mostra del seu compromís en aquest sentit va ser la seva implicació en el Congrés de Jusrisconsultos Aragonesos, les actes dels quals va coordinar.

La terra i l’aigua també van ser una peça fonamental per a qui, per la seva experiència i els seus vincles familiars, sabia perfectament de la duresa de la vida de la pagesia. Va advocar per la modernització d’estructures agràries, per reformes en la propietat i fórmules col·lectivistes, per la mecanització del treball agrícola, per la diversificació a través de petites indústries, els ensenyaments agronòmics, l’experimentació, els adobs i nous cultius… i l’ampliació de regadius. Tot això incidiria en unes millors condicions de vida, en les quals l’educació i la cultura també intervindrien. A més, això permetria al pagès alliberar-se de la dependència de cacics i d’aquesta servitud.

Completa aquestes frases, relacionades amb projectes impulsats per Joaquín Costa:

La Lliga de ………………….. de Ribargorça es va dir posteriorment Cambra Agrícola de l’Alt ………….….

En 1899 es va reunir en ……………… l’Assemblea Nacional de Cambres de …………….., a partir de la qual es crearà la ………….. Nacional de Productors.

Costa va proposar diferents obres hidràuliques, de les quals va tirar endavant el ………… d’Aragó i Catalunya. Després de la seva mort sorgirà el Projecte de …………. de l’Alt Aragó, i anys després, en 1926 inspirant-se en el seu missatge, naixerà la Confederació …………….. de l’Ebre.

Paraules ocultes per aquest ordre: 1: Contribuents – Aragó; 2: Saragossa – Comerç – Lliga; 3: Canal – Regs – Hidrogràfica.

Per a Costa, el riu Ebre era “bressol i centre de la nacionalitat aragonesa, mestra d’Espanya en qüestions socials”. El compromís i l’amor per la seva terra i missatges d’aquest tipus, han contribuït a forjar una imatge de Joaquín Costa com a màxim representant de l’aragonesisme. S’han traçat paral·lelismes entre la imatge de Costa, abrupta i ferma, i la duresa de la terra aragonesa, i s’han traslladat moltes metàfores sobre ell, com exemplifica l’epitafi que va redactar el seu amic Manuel Bescós i que pot llegir-se en el mausoleu que acull les seves restes:

Nou Moisès d’una Espanya en èxode. Amb la vara del seu verb inflamat va il·luminar la font de les aigües vives en el desert estèril. Va concebre lleis per a conduir el seu poble a la terra promesa. No va legislar.

Costa ha deixat molt de rastre després del seu pas per aquest món. L’ampli del seu discurs, la complexitat dels temes que va tractar i les seves pròpies contradiccions (que també les va tenir) han facilitat que, durant més d’un segle, tot tipus d’ideologies s’hagin secundat, de manera més o menys descarada, en la figura i en el missatge de Joaquín Costa, i que se l’hagi utilitzat políticament.

A més de condensar-ho en una imatge, moltes vegades també s’ha reduït a Costa a algunes frases emblemàtiques: Busca frases de Joaquín Costa i explica el seu significat.

Per exemple, “Escola i rebost” (reclamant educació i millora econòmica), “Doble clau al sepulcre del Cid” (demanant que no es malgastin recursos en aventures militars), i moltes més…

Una obra monumental

Costa deia de si mateix que era “un llaurador folrat en intel·lectual”. I d’ell diu Antón Castro que “el seu cap estava tan plena de pensaments i d’idees, que vivia amb el cor en suspens, encadenat a la tirania d’una intel·ligència tan desordenada com audaç”. Joaquín Costa és descrit moltes vegades com “polígrafo”. Això significa que va escriure molt. I de molts temes, tot ho va tractar. És pioner en moltes disciplines del que avui es diu Ciències Socials, des del Dret i l’Economia fins a l’Antropologia o l’Etnografia, passant per la Ciència Política, la Sociologia, la Història, la Geografia, la Pedagogia, la Lingüística… I no es va centrar en cap d’elles. Diu EloyFernández Clemente que, si s’hagués dedicat en exclusiva a una o dues d’aquestes matèries, seria sens dubte una figura d’abast mundial en aquestes.

L’obra escrita de Joaquín Costa és ingent i inabastable. Centenars de llibres, articles i discursos testimonien la seva intensa implicació investigadora, el seu continu treball divulgador i el seu afany per transmetre coneixements. Després de la seva mort es van fer reedicions i recopilacions dels seus textos que, amb dubtós criteri moltes vegades, van crear confusió.

Aquestes són les seves principals obres (tan sols constitueixen una part de la seva producció escrita, però permeten fer-nos una idea de l’ampli espectre de temes pels quals es va interessar):

• • • La vida del Derecho. Ensayo sobre el Derecho consuetudinario (1876)
    • Organización política, civil y religiosa de los celtíberos (1879)
    • Derecho consuetudinario del Alto Aragón (1880)
    • Teoría del hecho jurídico individual y social (1880)
    • Introducción a un tratado de política sacado textualmente de los refraneros, romanceros y gestas de la Península (1881)
    • La libertad civil y el Congreso de Jurisconsultos Aragoneses (1883)
    • Estudios jurídicos y políticos (1884)
    • Poesía popular española y mitología y literatura celtohispanas (1888)
    • Reorganización del notariado, del Registro de la Propiedad y de la Administración de Justicia (1890-93)
    • Estudios ibéricos (1891-95)
    • Colectivismo agrario en España (1897-98)
    • Reconstitución y europeización de España: programa para un partido nacional (1900)
    • Oligarquía y caciquismo como la forma actual de gobierno en España, (1901)
    • Derecho consuetudinario y economía popular en España (1902)

El millor monument: una Escola

Després de la mort de Joaquín Costa, va haver-hi moltes lloances (a vegades venien des de polítics i escriptors que en vida no li havien fet massa cas) i projectes de monuments. Cerca en quins llocs d’Aragó hi ha estàtues dedicades a Joaquín Costa.

Per exemple: Saragossa, Montsó, Tamarite, Graus.

Però molts també deien: “Elevem un monument a Costa en les nostres consciències”. És a dir, fem-li justícia seguint i difonent els seus ensenyaments, llegint la seva obra… i fent-li homenatge en un aspecte que per a ell va ser transcendental: una pedagogia moderna i creativa, una educació pràctica, sana i en llibertat. El Grup Escolar Costa es va aixecar a Saragossa en 1929 després d’una subscripció popular, i va sintetitzar en el seu moment els mètodes pedagògics més avançats. Això i la sensibilitat mediambiental condensada en iniciatives com la Festa de l’Arbre… constitueixen els autèntics homenatges a Joaquín Costa. Almenys, els que més satisfet li haguessin deixat.

El llegat material

L’Institut d’Estudis Altoaragoneses (Diputació d’Osca) acull el Centre d’Estudis Joaquín Costa, hereu de la Fundació dedicada a la seva memòria. Aquest Centre edita la Revista Joaquín Costa (abans, Anals de la Fundació Joaquín Costa). La seu del IEA a la ciutat d’Osca també dedica unes dependències de la seva seu a l’Espai Costa.