Isabel semblava predestinada per a la santedat. Se li va batejar amb aquest nom en record de la seva bestia Isabel d’Hongria (canonitzada en 1235). I sol relacionar-se a “la nostra” Isabel amb una llegenda també atribuïda a la seua parent.

La tradició ens conta que un cert dia la reina portava entre les seves robes una gran quantitat de diners destinada als pobres. El seu marit el rei li havia prohibit donar almoines i quan aquest li va demanar que mostrés el que portava en el halda, les monedes s’havien convertit en un manoll de roses, evitant-se així la ira del marit.

Francisco de Zurbarán va representar a Isabel d’aquesta guisa en 1626, amb motiu de la seua canonització.

És possible que el monarca tingués amb la seva esposa un acord tàcit de no posar objeccions a les activitats caritatives d’ella, mentre Isabel feia els ulls grossos cap als contínues infidelitats del marit. El rei, trobador i seductor, va tenir amants en gran quantitat i fills als quals després calia “col·locar”. La mateixa Isabel va afavorir l’educació i sosteniment privilegiat dels mateixos (un d’ells, precisament, disputaria sense èxit el tron al fill legítim, Alfons).

Aquest comportament extramatrimonial en àmbits privilegiats és un cas molt repetit al llarg de la història, i en moltes èpoques era tingut per “normal”. Això sí, sempre en la mateixa adreça: l’home podia mantenir aquesta “doble vida”, però ai de la dona adúltera! De ser descoberta, podia quedar marcada per a tota la vida… en el millor dels casos.

Traslladat als nostres dies, i més enllà d’assumptes de reis i poderosos… creus que avui dia es manté alguna cosa d’aquesta doble moral a l’hora de tractar qüestions sentimentals i d’índole sexual? Es veu de la mateixa forma a la persona que manté moltes relacions si és noi que si és noia?

Al marge d’aquestes reflexions, aquestes coses passaven també perquè, en les esferes de poder (i en altres més modestes), el matrimoni era un assumpte polític. Les noces eren fruit d’un acord entre Estats, una fórmula per a conciliar interessos, unir patrimonis i influències, assajar aliances enfront de tercers… En aquests casos, l’amor era això de menys (si apareixia era per casualitat), i no es veia malament que, una vegada complert el tràmit, el rei (en aquest cas) busqués donar curs als seus instints.

El matrimoni per raons d’Estat i aquesta consideració utilitària de la dona com a “fàbrica de successors” els hem vist amb més detall en parlar de la reina Petronila d’Aragó. Segle i mig separa a Isabel de la besàvia del seu avi Jaime, però les coses no canviaven molt, ni havien de canviar en molt de temps.

Sense perdre el fil de “matrimoni i política”, veiem que en el text s’han citat uns quants parentius i països de tota Europa. Afegim alguns per a compondre aquest mosaic tan curiós:

Els pares d’Isabel eren Pere d’Aragó i Constança de Sicília. Els seus dos germans majors serien reis d’Aragó (successivament Alfons III i Jaume II). La seva bestia, Isabel d’Hongria, era germana de Violante (la seva àvia, casada amb Jaume I). Isabel es va casar amb el rei de Portugal: el seu fill Alfons també ocuparia aquest tron. La seva altra filla, Constança, es casaria amb el sobirà de Castella, i el seu net regnaria aquí com Alfons XI.

Situa en un mapa d’Europa: Aragó, Sicília, Hongria, Portugal i Castella… Crida l’atenció la llunyania d’Hongria i… que no surti França, tan pròxima a Aragó, i tan relacionada amb la seva història en segles precedents.

Durant el segle XIII, les relacions d’Aragó amb el regne de França no van ser bones. De fet, van anar obertament hostils: la rivalitat per la influència sobre els territoris d’Occitània primer, les pugnes pel Mediterrani després… van separar als dos Estats, malgrat que temps enrere hagués estat corrent que els primers reis d’Aragó busquessin matrimonis al nord dels Pirineus, malgrat la presència decisiva de gascons, bearnesos, etc., en la conquesta de Saragossa per Alfons el Batallador, o pesi al continu flux canalitzat pel camí de Sant Jaume. La raó d’Estat tendeix a imposar altres relacions.

La festivitat de Santa Isabel

El 4 de juliol (data de la seva mort) és consagrat a aquesta santa, que és patrona de la província de Saragossa. La Diputació de Saragossa dona el nom de Santa Isabel als seus premis anuals assignats a entitats i col·lectius, i també a diferents certàmens d’art, narrativa, arts plàstiques, arts escèniques, guió audiovisual, etc.

Una nena a la Aljafería

El pati central de la Aljafería és conegut com a pati de Santa Isabel, en record de la il·lustre nascuda entre els murs del palau taifal. És fàcil imaginar una nena aparentment privilegiada, jugant al jardí, amagant-se entre arcs i tarongers, tal vegada aliena al paper que se li tenia reservat, potser en part conscient d’aquesta responsabilitat, preguntant-se per les absències del seu atribolat pare…