El poder amb majúscules

Sos, 1452 – Madrigalejo, 1516

Referències

Sobre Ferran el Catòlic hi ha una bibliografia immensa. Protagonista d’una època, amb enorme influència en la posteritat… la seva vida, el seu temps i el seu llegat han concentrat multitud de publicacions. Vam mostrar aquí algunes d’elles:

• • José Ángel Sesma (1991): “Fernando el Católico”. En VV. AA., Historia de Aragón (pp. 265-288). Zaragoza: Heraldo de Aragón.
  • John Edwards (2001): La España de los Reyes Católicos, 1474-1520. Barcelona: Crítica.
  • José Luis Cano (2005): Fernando el Católico. Zaragoza: Xordica.
  • Salvador Rus (2015): Una biografía política de Fernando El Católico: La constitución de una monarquía universal. Madrid: Tecnos.
  • Aurora Egido, José Enrique Laplana (coord., 2014): La imagen de Fernando el Católico en la Historia, la Literatura y el Arte. Zaragoza: Institución Fernando el Católico.
  • Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Fernando_II_de_Arag%C3%B3n
  • “Fernando II y Aragón”, dentro del monográfico La Corona de Aragón II: Los Trastámara (Gran Enciclopedia Aragonesa on line): http://www.enciclopedia-aragonesa.com/monograficos/historia/corona_de_aragon2/fernando_aragon.asp

Ferran II d’Aragó ha protagonitzat estudis, congressos, exposicions… Durant 2016, el V Centenari de la seva mort va concitar una bona quantitat d’activitats. La Institució Ferran el Catòlic (Diputació Provincial de Saragossa) va dedicar al rei aragonès un munt de publicacions, resumides en aquest enllaç.

La sèrie Isabel, emesa per Televisió Espanyola en tres temporades, entre 2012 i 2014, va tenir gran èxit. Al marge dels seus mèrits tècnics i artístics, no van faltar crítiques entorn de la visió que es donava de Ferran. L’aragonès era presentat com a principal responsable de les decisions que als ulls d’avui són més difícils d’entendre (l’establiment de la Inquisició, l’expulsió dels jueus…). Donava un contrapunt poc amable (a vegades cruel i egoista) a la també ferma i ambiciosa (però edulcorada) Isabel. Evidentment, la protagonista de la sèrie era ella.

En la plataforma d’RTVE està en lliure accés la sèrie completa.

Isabel va tenir una seqüela en forma de pel·lícula, La corona partida, ambientada en les lluites de poder després de la mort de la reina de Castella.

El bressol d’un rei. Una visita a Sos del Rei Catòlic

Val la pena una visita a Sos del Rei Catòlic. Tant la pròpia vila com el seu entorn atresoren un magnífic patrimoni històric, artístic i natural. Programa una agenda d’una possible excursió a Sos del Rei Catòlic: punts de major interès, parades o petits desviaments que val la pena fer en l’itinerari des del teu lloc de residència, etc.

Un rei “molt aragonès”, o no tant?

Unes noces amb parany i aventura

El d’Isabel i Ferran va ser un matrimoni de conveniència política, encara que també va haver-hi molt de compenetració personal (hi ha qui li dirà “amor”). Tots dos es cognomenaven Trastàmara i eren cosins segons. Perquè el seu matrimoni fos reconegut, necessitaven una dispensa papal que el papa Paulo III es va negar a atorgar. La solució: una butlla falsa fabricada per Alfons Carrillo, l’arquebisbe de Toledo. Quan el papa es va assabentar de la jugada, va excomunicar als falsaris. El matrimoni seria reconegut dos anys més tard pel nou papa Sixt IV, assessorat pel valencià Rodrigo Borgia (el futur papa Alexandre VI).

Les noces es va celebrar a Valladolid i Ferran va assumir un enorme risc en el trajecte des d’Aragó. Els enemics de la candidatura d’Isabel al tron de Castella tenien vigilada la muga, disposats fins i tot a posar fi a la seva vida. Ell va fer el viatge disfressat de palafrener per a despistar-los.

Cerca el significat d’aquestes paraules: butlla, muga, palafrener.

Per què existia oposició al matrimoni entre Isabel i Ferran? Quins interessos hi havia darrere d’aquest? A qui perjudicava? Busca informació sobre això.

Política matrimonial, raó d’Estat…

i una altra dona postergada: Joana d’Aragó

El matrimoni d’Isabel i Ferran havia estat resultat d’una estratègia de Joan II enfront de la rival França. I els propis reis van embarcar els seus fills en una política matrimonial destinada, entre altres coses, a aïllar al regne d’allèn els Pirineus. La primogènita Isabel va ser casada amb el príncep Alfons de Portugal i, en quedar vídua, amb el germà d’aquest: el rei Manuel qui, a la mort (a Saragossa) d’Isabel, es va casar amb una altra filla dels catòlics, María. Juan estava cridat a regnar i se li va casar amb Margarita d’Àustria, filla de l’emperador Maximiliano, el fill del qual, Felipe, es casaria amb Juana, la tercera. Però Juan va morir abans de complir els vint anys i el pes de la successió recauria sobre Juana i Felipe. A Anglaterra va ser enviada la menor, Catalina qui, després de morir el seu marit, el príncep Arturo, va ser casada amb el seu cunyat Enric VIII. Seria mare de María Tudor i es veuria embolicada en la ruptura del rei anglès amb l’Església de Roma. Sembla un serial? Aquí tens un esquema que ajuda a entendre-ho una mica millor.

En aquest mapa pots comprovar l’abast d’aquesta estratègia. En quin lloc creus que quedava la voluntat dels fills en tot això? Pot ser un bon element de debat.

Cerca un mapa que reflecteixi l’herència de Carlos, net dels Reis Catòlics i de l’emperador d’Alemanya. Quines conseqüències va tenir tot això en els segles següents?

L’única dona que, a més de Petronila, va ser reina d’Aragó tal com Déu mana, va ser Juana, la segona filla d’Isabel i Ferran, hereva després de la mort dels seus germans, Isabel i Juan, i reina nominal d’Aragó des de la mort del seu pare en 1516. Ha passat a la història com a “boja”, quan la seva realitat va ser la d’una dona culta, sensible i víctima de les intrigues i manejos del seu pare, del seu marit i, més tard, del seu propi fill. Inhabilitada pel seu pare en 1507, després d’enviduar de Felip de Borgonya (intrigant que ha passat a la posteritat com “el Bell”), va estar confinada durant gairebé 50 anys en un palau de Tordesillas fins a la seva mort en 1555. Potser podia tenir trets d’un caràcter inestable i molt enèrgic, però es van exagerar deliberadament per a apartar-la de les pugnes pels trons de Castella i Aragó. La seva conducta extravagant, si n’hi va haver, va poder ser també una estratègia per a afermar-se en un món d’homes (en el qual, per cert, el caràcter fort i enèrgic es considera una virtut).

Les representacions del poder

Tres llocs molt concrets de la ciutat de Saragossa ens ofereixen imatges molt clares de l’autoritat de Ferran II d’Aragó. Per descomptat, els tres són visitables, i et convidem a això.

[1] El palau de la Aljafería és, com sabem, una de les joies de l’arquitectura musulmana a la Península Ibèrica. Però en el seu interior hi ha dependències que obeeixen a ampliacions com l’ordenada per Isabel i Ferran. El Saló del Tron és el màxim exponent. Aquí pot veure’s l’escut d’armes del rei, les casernes del qual representen a Aragó, Sicília, Lleó i Castella, coronat per la cimera del drac, que representa la dignitat real.

En l’entrada de Ferran II en Wikipedia pots veure l’evolució del seu escut d’armes, a mesura que s’anaven incorporant diferents territoris. Enumera’ls i situa’ls en un mapa.

També hi ha altres emblemes: el jou i les fletxes, que representen les inicials Y (per Ysabel en la seva transcripció original) i F (per Ferran), al·ludint a més a valors com la força de la unió, la resistència i l’irrompible. També apreciem unes cordes soltes, tallades, en al·lusió al “nus gordià”.

Indaga sobre l’origen i significat del nus gordià i amb quin important personatge de l’Antiguitat es relaciona.

La llegenda del nus gordià, traslladada a l’època dels Reis Catòlics, enalteix la determinació, l’eficàcia, la resolució de problemes sense dreceres ni contemplacions. Les paraules “Tant munta” (“el mateix dona [tallar que deslligar]”) resumeixen aquest esperit, que tampoc és aliè a la negociació sempre que es tingui clar l’objectiu.

Un exemple de decisió expeditiva amb aquest pòsit “justicier” el constitueix la sentència de Guadalupe, mitjançant la qual el rei va neutralitzar les regirades pageses dels remences a Catalunya contra els senyors, suprimint els mals usos i executant uns quants díscols.

Busca informació sobre el pensador i diplomàtic Nicolás Maquiavel (Florència, 1469-1527). Quina és la seva principal obra? Per què creus que considera a Ferran com un model, per què li lloa? És curiós, també, cridar l’atenció sobre la connotació negativa que té avui dia el terme “maquiavèl·lic”.

Maquiavel compartia amb Ferran la mala relació amb França, i considerava que el rei d’Aragó era el model de governant que necessitava una Itàlia dividida i enfrontada. Per això, li va elogiar, i és possible entendre que des d’aquí li considerés com a model de príncep renaixentista.

“El fi justifica els mitjans” podria ser el missatge que porta a l’extrem aquest caràcter pragmàtic i utilitari en l’exercici del poder. Ferran va donar mostres d’això al llarg de la seva vida. Amb Isabel de Castella en societat indestructible (malgrat diferències puntuals), representa l’autoritarisme com a expressió de modernitat (que altres governants europeus també assumirien), superant el feudalisme medieval. Els intents “centralistes” seguiran un recorregut que tindrà la seva màxima expressió en l’absolutisme del segle XVIII.

Amb el temps, al “tant munta” es va unir el “munta tant”, formant un vers al qual se sumava, en apariat, “Isabel com Ferran”. Aquesta frase és molt posterior a l’època dels Reis Catòlics, i va fer fortuna, més que per enaltir la paritat entre sexes (cosa que per si sola avui seria de lloar), per situar en peus d’igualtat a tots dos estadistes. En realitat, no manaven el mateix, ja que, mentre que Ferran sí que era rei de Castella, Isabel mai ho va ser d’Aragó. No obstant això, aquest discurs “igualitari” buscava enaltir la unió dinàstica com una unió “nacional” espanyola, com si hagués format part d’un pla preestablert, amb una finalitat superior. Alguna cosa que realment mai va ser: malgrat tot, aquest missatge es va estendre en el segle XIX i va tenir la seva utilització desmesurada durant la dictadura de Franco (1936-1975), en la qual política i religió exercien de forma combinada un gran control social.

[2] L’estàtua de Ferran el Catòlic en la Plaça de San Francisco de Saragossa no està on està per casualitat.

L’estàtua se situa en la zona d’inici de l’expansió de Saragossa cap al Sud-oest. L’enorme creixement de Saragossa durant la dècada de 1960 va ser canalitzat, en part, mitjançant la disposició de nous eixamples, àmplies vies en l’extraradi, com la que, enllaçant amb els barris d’Universitat, Romareda i Casablanca, comunicava el centre urbà amb la sortida cap a Terol. Aquestes avingudes van ser (i són) Ferran el Catòlic i Isabel la Catòlica (unides en la plaça de l’Emperador Carlos), que a més desemboquen en un cinturó que envolta la ciutat per la seva zona occidental: la Via de la Hispanitat. Són denominacions molt significatives per les connotacions de tot aquest conjunt en l’imaginari nacionalista espanyol. És un exemple d’ús de la Història com a legitimació de poder, la projecció del passat per a justificar el present i la seva utilització en l’espai públic.

“Saragossa al seu gran rei”, resa la inscripció al peu d’aquest monument. Es refereix a la ciutat de Saragossa, però també podria ser extensiu a la província. Ferran havia nascut dins dels límits de la mateixa (encara que la província com a tal existeix des del segle XIX), i no és casualitat que doni nom a la principal institució cultural provincial. Busca informació sobre la Institució Ferran el Catòlic: quan inicia la seva activitat, quines línies de treball ha desenvolupat i manté, centres comarcals als quals acull, etcètera.

[3] L’església de Santa Engracia. La seva bellíssima portada plateresca (obra dels Gil Morlanes, pare i fill) compta amb alguna cosa molt poc habitual: la representació en la mateixa de persones alienes al santoral i al món bíblic. Persones “contemporànies” que van finançar l’obra i van voler que quedés ben clar: Isabel i Ferran. És un bon exemple d’instrument de propaganda política de la monarquia.

Parlant de mecenatges relacionats amb el rei Ferran, és obligat nomenar Don Alonso d’Aragó. Fill de Ferran i la noble catalana Aldonza Ruiz d’Ivorra, Alonso (o Alfons) va ser nomenat arquebisbe de Saragossa en 1480, amb deu anys, en el que era una evident maniobra del seu pare per a controlar el regne. De fet, les seves accions estan més vinculades amb la política i la milícia que amb la religió. Van destacar les seves activitats com a mecenes: una gran reforma de la Seu de Saragossa porta el seu segell.

El primer cens

Entre les poques ocasions en les quals el rei Ferran va convocar Corts, les de Tarassona en 1495 tenen especial significació: en elles es va ordenar el primer fogatge, o recompte dels focs, llars del regne d’Aragó (hi havia hagut un a principis de segle, ordenat per les Corts de Maella, però era parcial). La finalitat era fiscal: tenir controlada a la població perquè ningú s’escapés de les seves obligacions amb la Hisenda (en concret al pagament de les cises).

Busca informació sobre les cises: a quins productes i activitats afectava aquest impost?

Segons aquest cens, el regne d’Aragó tenia 51.450 focs, la qual cosa, a una mitjana de 4,5 habitants per llar llança entorn de 230.000 habitants. La ciutat de Saragossa havia de tenir uns 18.000 habitants, seguida de Calataiud (4.500).

Observa la comparació d’aquell primer cens amb les dades actuals.

Les xifres de 2021 procedeixen de l’Institut Aragonès d’Estadística (Aragó) i del Padró Municipal (Saragossa)

Què et suggereixen aquestes xifres? En quant s’ha multiplicat la població aragonesa? En quant ho ha fet la població de la ciutat de Saragossa? Prova de fer la mateixa operació amb “Aragó sense la ciutat de Saragossa”. En tants segles han passat moltes coses: la industrialització, les emigracions, la concentració de les activitats econòmiques, la pèrdua de pes de les àrees rurals… Busca dades que donin idea d’aquesta evolució en èpoques intermèdies. Es mantenen més o menys els percentatges? S’acceleren els desequilibris en algun moment concret? Reflexioneu en classe sobre aquests fenòmens.

Una última impressió

A la fi del segle XV, en els anys de regnat de Ferran II, la invenció de la impremta a Alemanya va suposar una revolució cultural de primer ordre. El flux més ràpid en la transmissió de coneixements i intercanvi d’idees va portar aparellats molts altres canvis socials i en les mentalitats. En aquest procés, Aragó va tenir una important presència.

És una bona forma, a través de la bellesa i la cultura, d’acomiadar-nos d’aquesta època, marcada per la peripècia vital de l’aragonès que de forma més conscient i decisiva ha dirigit, en la Història, les regnes del poder.